Más de la mitad de las canciones que entran cada día en Deezer, y de los nuevos artículos de la web, ya se generan con inteligencia artificial. Mientras los propietarios de esta tecnología comen con el G7, este texto mira hacia otra concentración de poder más silenciosa: la que nos desplaza de hacedores a consumidores de una cultura que ya no practicamos.
Més de la meitat de les cançons que entren cada dia a Deezer, i dels nous articles a internet, ja es generen amb intel·ligència artificial. Mentre els propietaris d’aquesta tecnologia dinen amb el G7, aquest text mira cap a una altra concentració de poder més silenciosa: la que ens desplaça de faedors a consumidors d’una cultura que ja no practiquem.
Aquest article analitza com les grans empreses tecnològiques organitzen i controlen xarxes globals de producció de coneixement, concentrant la capacitat d’apropiar-se i de monetitzar resultats generats de manera col·lectiva. A partir del concepte de monopolis intel·lectuals, Cecilia Rikap examina com empreses com ara Amazon, Alphabet, Apple, Meta i Microsoft combinen inversió pròpia, finançament públic, universitats,...
Este artículo analiza cómo las grandes empresas tecnológicas organizan y controlan redes globales de producción de conocimiento, concentrando la capacidad de apropiarse de los resultados y monetizarlos de manera colectiva. A partir del concepto de monopolios intelectuales, Cecilia Rikap examina cómo empresas como Amazon, Alphabet, Apple, Meta y Microsoft combinan inversión propia, financiación pública, universidades,...
Desde los años noventa, la sociedad de la información prometió acceso universal, democratización y conocimiento compartido. Pero esa promesa ocultaba una nueva frontera: la que separa a inforricos e infopobres. Hoy, con plataformas, vigilancia masiva e inteligencia artificial, esa desigualdad no ha desaparecido: se ha vuelto más opaca, más material y más geopolítica.
Des dels anys noranta, la societat de la informació va prometre accés universal, democratització i coneixement compartit. Però aquesta promesa ocultava una nova frontera: la que separa a inforrics i infopobres. Avui, amb plataformes, vigilància massiva i intel·ligència artificial, aquesta desigualtat no ha desaparegut: s’ha tornat més opaca, més material i més geopolítica.
El asalto de la ilusión es una exposición presentada en el Santa Mònica (Barcelona) y en el Círculo de Bellas Artes (Madrid) en 2026. En este artículo, su curador desarrolla algunas de sus ideas principales mediante una lectura del arte y de la institución cultural como herramientas para producir ilusiones y engaños que, a lo largo de su historia, han configurado tanto nuestro deseo como aquello a lo que llamamos «re...
L’assalt de la il·lusió és una exposició presentada al Santa Mònica (Barcelona) i al Círculo de Bellas Artes (Madrid) el 2026. En aquest article, el seu curador desenvolupa algunes de les seves idees principals mitjançant una lectura de l’art i de la institució cultural com a eines per produir il·lusions i enganys que, al llarg de la seva història, han configurat tant el nostre desig com allò a què anomenem «realitat...
This article revisits How Computers Imagine Humans? nearly ten years later, in the generative AI era, and proposes that computational art can expose what smooth AI interfaces often hide: the threshold, the archive, the failure, the selection process and the human responsibility required to turn a system into art.
Aquest article revisita How Computers Imagine Humans? gairebé deu anys més tard, en l’era de la IA generativa, i proposa que l’art computacional pugui exposar el que sovint amaguen les interfícies d’IA suaus: el llindar, l’arxiu, el fracàs, el procés de selecció i la responsabilitat humana necessària per convertir un sistema en art.
