Vivim envoltats de tecnologies que observen, registren, classifiquen i anticipen les nostres accions. Els dispositius que utilitzem diàriament faciliten moltes de les nostres activitats, però alhora formen part d’una infraestructura de seguiment cada vegada més poderosa i difícil de percebre.
El control tecnològic no és un fenomen nou. Des dels primers sistemes de videovigilància fins a les actuals plataformes digitals, la tecnologia ha permès ampliar progressivament la nostra capacitat d’observar i registrar el món. Però, en els últims anys, s’ha produït un canvi d’escala. L’expansió de la intel·ligència artificial, el reconeixement biomètric, els sistemes de recomanació i la recopilació massiva de dades han fet que aquests mecanismes formin part de la nostra vida quotidiana.
Moltes vegades aquest control roman invisible. Acceptem condicions d’ús sense llegir-les, permetem l’accés a la nostra ubicació, compartim imatges i deixem rastres digitals constantment. A canvi, rebem serveis personalitzats i suposadament més còmodes. Aquesta relació entre comoditat, vigilància i poder planteja preguntes que ja no pertanyen únicament a l’àmbit tecnològic: afecten la nostra privacitat, la nostra autonomia i la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.
També afecten el disseny. Les interfícies no són neutrals. Decideixen què veiem, quines opcions trobem en primer lloc, quina informació proporcionem i quines accions resulten més fàcils o més difícils. Dissenyar una plataforma, un algorisme o una experiència digital implica prendre decisions que poden afavorir determinats comportaments i limitar uns altres. Per això, resulta necessari preguntar-nos no sols què pot fer la tecnologia, sinó també qui la dissenya, amb quins interessos, a partir de quines dades i amb quines conseqüències.
Des de l’art, el disseny i la recerca s’han desenvolupat nombroses pràctiques que fan visibles aquestes estructures. Artistes i dissenyadors utilitzen les mateixes tecnologies de reconeixement, recopilació de dades, automatització o intel·ligència artificial per invertir la seva lògica, evidenciar els seus mecanismes i generar espais de reflexió. Els seus treballs ens permeten observar allò que habitualment roman ocult després d’una interfície aparentment senzilla.
Aquest número de Mosaic reuneix diverses mirades crítiques sobre la tecnologia i el control. No pretén oferir una visió única ni presentar la tecnologia únicament com una amenaça. Cerca obrir preguntes i reunir perspectives capaces d’analitzar les relacions que establim amb sistemes que intervenen cada vegada més en la nostra manera de comunicar-nos, treballar, crear, consumir i comprendre el món.
Daniel G. Andújar, a «Inforrics i infopobres: la promesa falsa de la societat de la informació», recupera les desigualtats que acompanyen a la societat digital i que, amb la intel·ligència artificial, s’estenen al control de les dades, els models i les infraestructures. Cecilia Rikap, a «Monopolis intel·lectuals: com el coneixement produït entre molts queda en mans d’uns pocs» (traduït per a la seva publicación en català a Mosaic), inclòs en el seu text Teoría de la dependencia digital, analitza una altra dimensió d’aquesta concentració: com les grans corporacions tecnològiques organitzen xarxes de producció de coneixement col·lectiu mentre concentren la seva apropiació i els seus beneficis. Per part seva, Pau Aleikum, de Domestic Data Streamers, es pregunta a «Cultura sense gent» què succeeix quan deleguem a les màquines no sols determinades tasques, sinó també part de la nostra capacitat de crear i participar activament en la cultura.
Diego Díaz i Clara Boix, a «La intel·ligència artificial com prescriptora de futurs», analitzen, des de la pràctica artística, l’impacte de la intel·ligència artificial predictiva i de la internet dels comportaments (IoB, per les seves sigles en anglès) en la subjectivitat. César Escudero Andalúz, a «Ofuscació, pirateig i disrupció: pràctiques artístiques per sabotejar el tecnoimperialisme», reflexiona sobre una pràctica artística desenvolupada entorn dels mecanismes de control, vigilància i extracció de dades integrades en les infraestructures digitals contemporànies.
Sis perspectives que apunten a una mateixa qüestió: qui controla la tecnologia i quina capacitat conservem per comprendre-la, qüestionar-la i transformar-la.
Desenvolupar una mirada crítica sobre la tecnologia no és rebutjar-la. Significa entendre els seus mecanismes i estratègies, comprendre què ocorre darrere de les pantalles, reconèixer les relacions de poder que incorpora i preguntar-nos quines altres tecnologies podem imaginar i dissenyar.
En un moment en què moltes decisions tecnològiques semblen inevitables, potser una de les tasques més importants del disseny, l’art i la cultura digital és, precisament, reflexionar sobre el nostre paper i la nostra responsabilitat, qüestionar aquestes dinàmiques i treballar perquè la tecnologia imperant pugui transformar-se i repercutir positivament en tota la societat.
Cita recomanada: AUTOR PENDENT. Tecnologies sota vigilància. Mosaic [en línia], octubre 2026, no. 209. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n209.2612
Deja un comentario