El passat 17 de juny, a Évian-els-Bains, una dotzena de directius tecnològics es va asseure a dinar amb els líders del G7. Sam Altman (OpenAI), Dario Amodei (Anthropic), Demis Hassabis (Google DeepMind) i Arthur Mensch (Mistral), entre altres, van discutir amb caps d’Estat sobre seguretat, energia, infraestructura i regulació de la intel·ligència artificial (Nicol-Schwarz, 2026). Convé precisar el que les fotografies no mostren: la majoria no són només directius, sinó fundadors i propietaris d’empreses que, en gran part, no cotitzen en borsa. Ningú els ha triat; no responen davant parlaments i, alguns, a penes davant els seus propis consells d’administració. La premsa estatunidenca va descriure l’escena sense embuts: els caps de la intel·ligència artificial, tractats com a caps d’Estat (Allen, 2026).
L’inquietant no és la reunió. Si una tecnologia condiciona la seguretat i l’energia de mig planeta, sembla raonable que els qui la construeixen siguin a la sala. L’inquietant és que aquesta imatge, la del poder visible, amb banderes i estovalles llargues, ens distreu d’una altra concentració de poder més silenciosa, que no ocorre a Évian, sinó als nostres teclats: per primera vegada, una part substancial de la cultura ha començat a produir-se sense persones.
Les dades permeten dimensionar-ho bé. El gener de 2025, es pujaven a Deezer unes 10.000 cançons diàries generades íntegrament amb intel·ligència artificial, un 10 % del total; el juny de 2026, la xifra va superar les 90.000, més de la meitat de tota la nova música que entra cada dia a la plataforma (Infobae, 2026). Paral·lelament, una anàlisi de l’empresa Graphite sobre 65.000 articles publicats en anglès a internet entre 2020 i 2025 conclou que més de la meitat del text nou ja es genera amb aquestes eines (Sonny, 2025). Text sense autors, imatges sense fotògrafs, música sense músics, veus sense ningú darrere. El 1935, Walter Benjamin va advertir que la reproducció tècnica transformava l’estatut de l’obra en separar-la del seu origen i de la seva aura (Benjamin, 2003); noranta anys després, hem fet un pas que ell no va arribar a formular: de reproduir obres sense aura a produir obres sense autor.
Però el blanc mai ho és del tot sobre el negre, perquè les mateixes dades diuen altres coses. Aquesta marea sintètica a penes representa un 3 % del temps d’escolta a Deezer i la mateixa plataforma estima que la gran majoria es puja amb finalitats de frau de regalies, fins el punt d’haver començat a retirar-la i desmonetitzar-la (González, 2026). Per part seva, els articles generats amb IA posicionen pitjor en cercadors que els escrits per persones (Sonny, 2025). Gairebé ningú els vol i, no obstant això, aquí hi són, ocupant espai. El cas més citat és el de The Velvet Sundown, una banda que va superar el milió d’oïdors mensuals a Spotify abans de reconèixer-se que no existia: ni músics ni instruments, ningú (Gonzales, 2026). El rellevant no és l’engany; és el poc que va costar no notar-lo.
La cultura humana no ha mort ni morirà demà. Però alguna cosa s’està movent de lloc, i aquesta cosa no és la qualitat: és la pràctica. John Dewey (1934) va sostenir que l’experiència estètica no resideix en l’objecte acabat, sinó en el procés de fer i patir que el produeix; l’obra és el residu visible d’una experiència que transforma a qui la travessa. Solem discutir la cultura generativa amb dues preguntes: si és bona (l’estètica) i qui cobra (la laboral). Ambdues importen, però des de Dewey s’obre una tercera que gairebé mai apareix: Què li passa a una societat que continua consumint cultura mentre perd l’hàbit de fer-la?
La psicologia cognitiva ofereix una primera resposta. Des de finals dels anys setanta, sabem que recordem i comprenem millor allò que generem nosaltres mateixos que allò que simplement rebem: és l’anomenat efecte de generació, documentat per Slamecka i Graf (1978) en una sèrie d’experiments ja clàssics. En el gimnàs, hi ha un concepte anàleg: el temps sota tensió, aplicat a quan el múscul no creix per aixecar un gran pes una sola vegada, sinó per sostenir l’esforç prou temps; veure vídeos de gent entrenant no posa fort a ningú. Escriure funciona igual, perquè escriure no és transcriure idees ja acabades: escriure és pensar i corregir és pensar. Richard Sennett (2008) ho va formular per al conjunt dels oficis: fer és una forma de pensament, un diàleg lent entre la mà i el cap en el qual el problema sols es comprèn treballant-lo. Els primers estudis sobre escriptura assistida apunten al cost de saltar-se aquest diàleg. Un experiment del MIT Media Lab va mesurar amb electroencefalografia l’activitat cerebral de persones que redactaven assajos amb ChatGPT i sense, i va trobar menor connectivitat neuronal i pitjor memòria de l’escrit entre els qui usaven l’assistent, un fenomen que els seus autors denominen «deute cognitiu» (Kosmyna et al., 2025). És un resultat preliminar que convé no sacralitzar, però convergeix amb gairebé mig segle d’evidència sobre l’efecte de generació en una intuïció senzilla: el que no et costa, no et canvia.
Aquest cost no és només individual. Mai havíem tingut tantes maneres d’estar connectats i, alhora, moltes de les nostres experiències, encara que no ho sembli, continuen sent radicalment individuals: llegim centenars d’opinions, formem part de comunitats, comentem, reaccionem i l’experiència continua sent nostra i de la nostra pantalla. Quan tot depèn només d’un mateix i de la seva màquina, tot sembla més senzill: no cal negociar, ni esperar, ni cedir, ni conviure amb la complexitat dels altres. La sociologia fa més d’un segle que adverteix del miratge. Cooley (1902) va descriure el jo com un «jo mirall» que només arriba a conèixer-se en el reflex que li retornen els altres, i la psicologia del consum ha documentat fins a la versió domèstica del fenomen: valorem més allò que ens ha costat muntar amb les mans, encara que la prestatgeria quedi torta, l’anomenat efecte IKEA. Construir amb uns altres no és només una manera de fer coses; és una de les poques maneres fiables de saber qui som.
Potser no sols estem perdent experiències col·lectives: estem perdent la pràctica de l’art de crear-les. No parlo de participar en elles ni de consumir-les, sinó de construir-les; la diferència importa. Fa ja un quart de segle, Robert Putnam (2000) va documentar el declivi sostingut de les maneres de fer junts: associacions, cors, lligues de barri, voluntariat, i la seva correlació amb l’erosió del capital social i de la confiança democràtica. La cultura generativa no inaugura aquesta corba: arriba com el seu accelerador perfecte, la tecnologia que converteix en opcional l’últim motiu que ens quedava per a coordinar agendes amb altres éssers humans. Un cor, un fanzín, una festa major o una Wikipedia exigeixen negociar, sostenir desacords, arribar tard i tornar a començar. Aquest és el múscul. I és exactament el mateix múscul que la democràcia usa.
Hi ha, finalment, una inversió material que retorna l’argument a Évian. Els mitjans de producció de la cultura humana sempre van ser escandalosament barats i estaven repartits pertot arreu: un llapis, una guitarra de segona mà, una fotocopiadora, la càmera de qualsevol telèfon. Ningú pot apagar a distància un llapis. La cultura generada inverteix aquesta lògica: com ha documentat Kate Crawford (2021), produir-la exigeix una infraestructura planetària de centres de dades, xips, minerals i energia concentrada en molt poques mans, precisament les mans que aquest juny compartien estovalles amb el G7. Cada imatge que generem, en lloc de dibuixar-la, és un gest minúscul, però tots apunten en la mateixa adreça: traslladar la capacitat de fer cultura de milions de mans cap a unes poques infraestructures. No cal cap conspiració; n’hi ha prou amb la comoditat.
Vist així, el control canvia de naturalesa. El del segle XX necessitava llevar-te la paraula; el del segle XXI no te la treu: s’ofereix a estalviar-te l’esforç de buscar-la. Ray Bradbury ho va intuir el 1953: a Fahrenheit 451 els bombers arriben tard, perquè la gent havia deixat de llegir molt abans que ningú cremés res. Les respostes oficials a la concentració, les cimeres, els codis ètics, les marques d’aigua, les llicències, són necessàries, però pertanyen totes al que el pensador Báyò Akómoláfé (2022) diu «portes»: dispositius previstos per l’edifici, que permeten moure’s sense que el marc perdi la seva lògica; el que no es comporta segons el pla són les «\esquerdes\». L’esquerda que tenim a mà és tossudament artesanal, i sospito que per això la subestimem: continuar fent coses amb altres persones, probablement malament i a poc a poc, escriure amb amics, tocar a bandes mediocres, cuinar per a massa gent, editar la Wikipedia, no com a nostàlgia, sinó com a entrenament. Una societat que practica construir coses petites en comú conserva el múscul per construir les grans, incloses les regles de la seva tecnologia. La pregunta del segle no serà què poden fer les màquines, sinó què volem continuar fent nosaltres, encara que una màquina pugui fer-ho més ràpid. La meva resposta provisional és: tot allò que ens transforma mentre ho fem.
Referències
AKÓMOLÁFÉ, Báyò (2022). «On Doors and \Cracks\». Báyò Akómoláfé [en línia]. Disponible a: https://www.bayoakomolafe.net/
ALLEN, Mike (2026, 20 de juny). «New global order: AI CEOs as heads of nation-states». AXIOS [en línia]. Disponible a: https://www.axios.com/2026/06/20/ai-tech-moguls-g7
BENJAMIN, Walter (2003 [1935]). La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. Ciutat de Mèxic: Editorial Ítaca.
BRADBURY, Ray (1953). Fahrenheit 451. Nova York: Ballantine Books.
COOLEY, Charles Horton (1902). Human Nature and the Social Order. Nova York: Scribner’s.
CRAWFORD, Kate (2021). Atlas of AI: Power, Politics, and the Planetary Costs of Artificial Intelligence. New Haven: Yale University Press. [Trad. cast.: Atles de IA, Ned Ediciones, 2022]. DOI: https://doi.org/10.12987/9780300252392
DEWEY, John (1934). Art as Experience. Nova York: Minton, Balch & Co. [Trad. cast.: El arte como experiencia, Paidós, 2008].
GONZALES, Renzo (2026, 22 de juliol). «Deezer ya registra más de 90.000 nuevas canciones creadas por IA cada mes». Infobae [en línia]. Disponible a: https://www.infobae.com/tecno/2026/07/22/deezer-ya-registra-mas-de-90000-nuevas-canciones-creadas-por-ia-cada-mes/
GONZÁLEZ, Fran (2026, 22 de juliol). «La música generada por IA ya supera el 50 % de las subidas diarias en Deezer». Dod Magazine [en línia]. Disponible a: https://www.dodmagazine.es/la-musica-generada-por-ia-ya-supera-el-50-de-las-subidas-diarias-en-deezer/
KOSMYNA, Nataliya; HAUPTMANN, Eugene; TONG IUAN, Ye; SITU, Jessica (2025). «Your Brain on ChatGPT: Accumulation of Cognitive Debt when Using an AI Assistant for Essay Writing Task». MIT Media Lab [preprint].
NEWSROOM INFOBAE (2026, 21 de juliol). «La música generada con IA supera ya el 50 % de las nuevas subidas diarias a Deezer». Infobae [en línia]. Disponible a: https://www.infobae.com/america/agencias/2026/07/21/la-musica-generada-con-ia-supera-ya-el-50-de-las-nuevas-subidas-diarias-a-deezer/
NICOL-SCHWARZ, Kai (2026, 17 de juny). «‘A signal of where power sits’: Trump and world leaders joined by OpenAI, Anthropic, Google at G7». CNBC [en línia]. Disponible a: https://www.cnbc.com/2026/06/17/g7-trump-ai-tech-leaders-openai-anthropic-google.html
NORTON, Michael I.; MOCHON, Daniel; ARIELY, Donen (2012). «The IKEA effect: When labor leads to love». Journal of Consumer Psychology, vol. 22, núm. 3, pàg. 453-460. DOI: https://doi.org/10.1016/j.jcps.2011.08.002
PUTNAM, Robert D. (2000). Bowling Alone: The Collapse and Revival of American Community. Nova York: Simon & Schuster. [Trad. cast.: Solo en la boler, Galaxia Gutenberg, 2002].
SENNETT, Richard (2008). The Craftsman. New Haven: Yale University Press. [Trad. cast.: El artesano, Anagrama, 2009].
SLAMECKA, Norman J.; GRAF, Peter (1978). «The generation effect: Delineation of a phenomenon». Journal of Experimental Psychology: Human Learning and Memory, vol. 4, núm. 6, pàg. 592-604. DOI: https://doi.org/10.1037/0278-7393.4.6.592
SONNY, Alan (2025). «¿Ya hay más IA que humanos escribiendo en la web? Qué dice el nuevo estudio, por qué divide y cómo reconfigura el ecosistema de contenidos». Noticias.ai [en línia]. Disponible a: https://noticias.ai/ya-hay-mas-ia-que-humanos-escribiendo-en-la-web-que-dice-el-nuevo-estudio-por-que-divide-y-como-reconfigura-el-ecosistema-de-contenidos/
Cita recomanada: GARCIA, Pau. Cultura sense gent. Mosaic [en línia], setembre 2026, no. 209. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n209.2608
Deja un comentario