Universitat Oberta de Catalunya

Entrevista amb Joan Soler-Adillon

  • Por
  • Publicado en

Mosaic va llançar el seu primer número el 2001. Recordes què feies i quins eren els teus interessos aleshores?

El 2001, jo era un recent llicenciat en Filosofia que vivia a Barcelona. Res a veure amb el món digital. Sí que m’interessava la creació, però llavors només em veia fent música. Si no m’equivoco, ni tan sols tenia connexió a internet i tenia un ordinador monocrom que podia fer de processador de textos i gràcies. Aquell any, vaig tenir unes sis feines diferents, la millor de les quals va ser fer de guia al bus turístic, així que podeu imaginar-vos la resta. Això podria semblar irrellevant per la meva trajectòria posterior, però, ben al contrari, perquè aquesta situació tan precària em va portar a anar a parlar amb un professor meu, en David Casacuberta, que, en una d’aquelles converses que et canvien la vida, em va parlar d’un programa de màster a Nova York, i em va convèncer de demanar la beca de La Caixa per anar-hi. Un any i mig més tard, volava cap als Estats Units amb la beca sota el braç per començar un màster de Comunicació Interactiva a la Tisch School of the Arts de la Universitat de Nova York.

Quan va començar la teva vinculació amb Mosaic?

Vaig començar a Mosaic com a autor, quan m’ho va proposar en Quelic Berga, que era professor d’una assignatura en la qual jo feia de col·laborador. Jo, llavors, era al Regne Unit fent de professor de Mitjans Digitals a Royal Holloway, a la Universitat de Londres. Els meus primers articles van ser un encàrrec d’ell i es van publicar el 2017. Quan, a l’estiu del 2019, vaig tornar a Catalunya per incorporar-me com a professor a la UOC, em van proposar agafar la direcció de Mosaic. I som aquí des de llavors.

A més de ser professor a la UOC, tens una important activitat professional fora de l’acadèmia.

Soc artista. He treballat amb mitjans digitals, programació i instal·lacions interactives, des de la meva etapa a Nova York. Aquesta activitat es va alentir durant força anys per motius diversos, però la vaig poder reprendre a partir del 2018 gràcies a l’oportunitat d’exposar en una galeria d’art a Londres, i, des de llavors, he pogut fer-ho a diverses ciutats, sobretot europees, com París, Berlín o Hamburg, i també a Nova York i Beijing.

Ens agradaria aprofundir una mica més en alguns projectes en els quals has participat.

El primer projecte que m’agradaria destacar és Digital Babylon. Va ser el meu projecte final al màster de la Universitat de Nova York, i el vaig poder exposar a la mateixa universitat. Sempre explico que jo vaig aprendre a programar en una escola d’art. I sempre he volgut transmetre aquesta idea del codi com a eina creativa. Digital Babylon és una peça d’A-Live Art (art i vida artificial), tot i que jo llavors no en coneixia el concepte. Inspirat pel curs Nature of Code de Dan Shiffman, de qui vaig tenir el privilegi de ser alumne a la primera edició, vaig crear un ecosistema virtual amb dues espècies, una de les quals interactua amb l’usuari, i un element vegetal. La peça fa servir algorismes genètics per fer evolucionar les espècies, de manera que les interaccions s’hi van acumulant mitjançant evolució. Aquest era per a mi el moll de l’os: treballar amb un sistema interactiu que superés l’estadi d’on/off, i en el qual les interaccions s’acumulessin de manera que la peça anés canviant amb el temps. L’eina que vaig fer servir va ser Processing, que havia descobert uns quants mesos abans, i que ja no he abandonat des de llavors.

Fetes abans, però exposades després, Liquid Video i Painted són dues peces que aprecio molt. Trobo que estèticament són potents i conceptualment també. Es tracta de miralls digitals, ja que treballen a partir del que veu una càmera en temps real. A Liquid Video, hi ha un treball constant en dues fases, en què els píxels s’escapen del seu lloc i hi tornen de mica en mica. El resultat visual és molt suggeridor, tant si és per posar-s’hi ben a prop a mode de retrat com en altres contextos, com quan va estar exposat a la Tisch School of the Arts, a Manhattan, com a art públic durant quatre mesos, jugant amb les imatges del carrer. Painted és interactiva, i només s’actualitza si hi ha prou moviment davant la càmera. És a dir, si ningú no li fa cas, la peça no fa res. Si li’n fan, s’actualitza, però només en un punt concret, cosa que permet que traces del que ha passat fa estona es quedin al llenç digital. Aquestes dues peces es van exposar al Convent de Sant Agustí de Barcelona l’any 2006.

Figura 1. Painted. Font: Joan Soler-Adillon.

La peça següent que m’agradaria destacar és Robot Factory. Un joc fet pel tobogan inflable de l’investigador i amic Narcís Parés. La idea darrere el joc, que vam dissenyar junts, i també del tobogan, és fer servir tecnologia digital per incentivar l’exercici físic. A Robot Factory, el joc et demana construir un robot fent caure al mig de la pantalla les peces que demana a cada moment (cames, braços, cos o cap), tot activant palanques per obtenir peces, i aturant unes vàlvules de vapor per no perdre-les. Però, això passa en una pantalla de 4 x 3 metres, que és la superfície de baixada d’un tobogan inflable, així que per jugar, cal anar pujant i baixant del tobogan. Mai no m’havia cansat ni divertit tant fent proves d’una aplicació! Robot Factory és feta amb Virtools i Max/Msp, i el joc es va presentar en un acte a Barcelona el 2008, en el qual van jugar 1.031 persones en tres dies. No crec que pugui igualar-ho mai.

Cadenes Humanes es va presentar al festival Ingràvid de Figueres el 2013. Aquest projecte va sortir d’un experiment a l’aula del taller de creació de videojocs de la UPF. Treballàvem amb el makey-makey, una eina molt simple d’electrònica que permet fer accions en el context interactiu a partir del cos. Amb una mà (o part del cos), toques la presa de terra, i amb l’altra una altra cosa connectada a la placa, de manera que tanques un circuit de 5 volts (no enrampa!), i així generes accions (clics) al sistema. La prova va ser veure si aquests cinc volts passaven pels cossos de moltes persones agafades de la mà. Fins a divuit que érem a l’aula. I la resposta va ser que sí. A partir d’aquí, va néixer el joc, consistent a connectar una sèrie de punts de colors que demana l’ordinador (el lila amb el groc, el groc amb el verd, etc.), però que estan massa lluny perquè ho pugui fer una sola persona. Per tant, és un joc col·laboratiu. Com en el cas de Robot Factory, no hi pot jugar una persona sola, sinó que es necessita un grup (aquí força gran) per aconseguir-ho.

In Pieces VR és per a mi un punt d’inflexió molt important. Després d’un lapse de deu anys en què l’única peça rellevant havia estat Cadenes Humanes, significa la tornada en ferm a la producció artística, i amb un salt endavant important tant en el pla conceptual com tecnològic i d’acceptació, ja que és una peça que es va estrenar a Gazelli Art House, una galeria d’art del centre de Londres, amb acte d’inauguració inclòs, i que després es va poder veure a Nova York, Berlín i Barcelona. In Pieces VR és un documental experimental sobre l’afectació personal de la presó per motius polítics, i tracta el cas dels presos polítics catalans del 2017. Inclou els testimonis d’en Jordi Cuixart, la seva companya, Txell Bonet, i l’Anna Forn, filla del pres Quim Forn. A partir d’imatges dibuixades amb Tilt Brush i implementat amb Unity, crea entorns molt abstractes en què es narren quatre microhistòries dels presos i els viatges i visites dels familiars a la presó. És una peça que vol investigar sobre formes específiques de narrativa per a realitat virtual, a partir de les idees d’abstracció i micronarrativa, oferint entorns i històries molt fragmentats en què es deixen moltes coses sense resoldre tant visualment com narrativament, de manera que és l’audiència qui les hi afegeix a partir dels seus coneixements del cas, d’altres que pugui projectar-hi, o simplement de la seva imaginació.

Figura 2. In Pieces VR. Font: Joan Soler-Adillon.

Finalment, The Smallest of Worlds és un altre documental experimental que, com In Pieces VR, és una resposta a una situació sobrevinguda. En aquest cas, la pandèmia. També és una peça de la qual comparteixo l’autoria amb dos artistes més, Uwe Brunner, artista i arquitecte austríac, i Bettina Kadja Lange, escenògrafa i també artista alemanya. Ens vam conèixer just al febrer del 2020 i vam decidir fer un projecte junts. Mentre afinàvem idees, el confinament sobtat ens va fer girar la mirada cap als espais privats, i vam començar a recollir vídeos d’arreu del món que posteriorment convertíem en espais 3D mitjançant la fotogrametria. A partir d’aquestes peces visuals i d’altres de sonores que també vam recollir, vam crear la instal·lació de realitat virtual The Smallest of Worlds, que presenta un recorregut no lineal per diversos espais on hi ha fragments visuals i sonors que els componen, i que es pot experimentar en passejar-hi i activar les veus dels protagonistes del documental.

Figura 3. The Smallest of Worlds. Font: Joan Soler-Adillon.

A mesura que treballàvem amb The Smallest of Worlds i ens anàvem adaptant a la situació canviada de la pandèmia, vam desenvolupar diverses maneres d’aproximar-se a la peça, com ara una versió web, o una petita instal·lació totalment covid-safe a partir de miniatures impreses en 3D i codis QR.

The Smallest of Worlds va formar part de la selecció oficial dels festivals DOK Leipzig 2020, CPH:DOX Copenhaguen 2021, VRHAM 2021, a Hamburg, i a Les Ailleurs, una exposició que es es va poder veure de l’abril al juliol del 2021 a la Gaîté-Lyrique de París. Va ser menció d’honor al DOK.Munich, menció especial del jurat a Les Ailleurs i, al desembre del 2021, va rebre el premi Best Content 2021 de l’associació de festivals europeus Eurofest XR.

Finalment, amb tot aquest material, vam crear la instal·lació interactiva See You at Home, que tanca el cercle entre les anades i vingudes d’allò virtual a allò real, ja que és una instal·lació física feta amb objectes impresos en 3D que prèviament s’havien convertit d’espais reals en digitals mitjançant la fotogrametria, i que també inclou The Smallest of Worlds com a tal. See You at Home es va exposar al mes d’octubre del 2021 a l’escola d’arquitectura ETH Zürich, a Suïssa, i, al novembre, al Goethe Institut Peking, a la Xina, i s’exposarà a l’Arts Santa Mònica al juny del 2022, dins l’exposició central d’ISEA2022, que enguany se celebra a Barcelona.

Figura 4.  See You at Home. Font: Joan Soler-Adillon.

Pots parlar-nos de projectes de present i futur?

Al món artístic i acadèmic, acostumes a estar sempre pendent de resolucions de convocatòries, projectes, etc. que et condicionen bastant, ja que un sí o un no et poden canviar el futur immediat. En tot cas, d’una banda, aviat caldrà decidir si The Smallest of Worlds / See You At Home poden mutar encara més, o ja els hem de començar a donar per fets. És un projecte que s’hi resisteix, i encara queden reptes pendents, com workshops col·laboratius amb comunitats diverses que es puguin veure després reflectides en el projecte.

En línies generals, el repte és sempre aconseguir temps i energia per a tot. La universitat és un món extremadament exigent, i la pràctica artística no ho és pas menys. No és fàcil combinar les dues coses en el nostre context, per motius que podrien omplir una altra entrevista sencera. Sigui com sigui, a l’horitzó, hi ha seguir amb la recerca i la producció artística, per continuar experimentant amb les formes específiques del mitjà digital i la interacció, i mirar d’aconseguir bastir projectes amb un cert impacte. Suposo que és l’objectiu de tot artista: fer coses que no et deixin indiferent.


Cita recomendada: Mosaic. Entrevista amb Joan Soler-Adillon. Mosaic [en línia], desembre 2021, no. 196. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n196.2142

Etiquetas:
Joan Soler-Adillon

Joan Soler-Adillon és artista i professor als estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicacions de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Anteriorment, ha ocupat posicions acadèmiques a Royal Holloway, Universitat de Londres, i a la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca i pràctica giren al voltant dels mitjans digitals interactius i la seva manifestació a l’art digital –especialment, a la instal·lació interactiva, narrativa interactiva i documental, i realitat virtual (RV). Des d’un joc d’interacció a cos sencer en un tobogan inflable fins a un documental experimental en RV, ha participat en diversos projectes centrats en el disseny de comportaments de sistema i la interactivitat, i també en la col·laboració i participació de l’audiència en aquestes experiències.

Deja un comentario