Realitat, computació i virtualitat

La nostra situació en el món contemporani està caracteritzada per la presència sense precedents d’imatges emmagatzemades, processades i transmeses computacionalment. Aquesta condició es troba en un punt de desenvolupament tal que qüestiona les concepcions tradicionals de realitat i virtualitat. Indagar per pistes teòricament per aprofundir en aquests conceptes resulta difícil, sobretot a causa de la velocitat amb la qual es transforma el present en la seva interacció amb les tecnologies electròniques. Una llum reveladora es pot trobar en el treball del filòsof txeco-brasiler Vilém Flusser (1920-1991) entorn de la filosofia de la fotografia i, en particular, referent a les imatges tècniques, abans de res perquè, per ell, les imatges tècniques, les imatges produïdes per aparells representen un canvi fonamental en la història. La raó és que les imatges tècniques desplacen el paper que tenia anteriorment l’escriptura per la capacitat de representació que tenende la realitat d’una manera diferent, de manera icònica.

L’escriptura entesa com un sistema de codificació del llenguatge natural s’ha considerat la portadora de «la veritat» en els contextos religiós, filosòfic i legal. L’aparició de l’escriptura fa uns sis segles va marcar un abans i un després en les pràctiques humanes. No obstant això, més recentment, en el segle XIX, l’aparició de les imatges tècniques, exemplificades per l’aparició de la fotografia, transformen de manera radical les formes i els mitjans de comunicació. Dit d’una altra manera, per Flusser, les imatges tècniques representen un canvi fonamental similar al de l’aparició de l’escriptura perquè precipiten un moment cultural posthistòric en el qual es desplaça el rol cultural que l’escriptura havia tingut de manera exclusiva, però que ara ha de negociar amb la imatge tècnica. No obstant això, existeixen dos aspectes que s’escapen de la inspiradora anàlisi de Flusser i que val la pena explorar per proposar respostes a les preguntes plantejades. Un dels camins per endinsar-se en la dicotomia escriptura-imatge és anar a les genealogies tant de l’escriptura com de les imatges tècniques. Des del meu punt de vista, és necessari incorporar les seves transformacions recents en llenguatges de programació i imatges tècniques computacionals, respectivament.

D’una banda, és necessari estudiar el significat de l’aparició en diferents llocs del món, fa uns 6.000 anys, de les diverses formes d’escriptura i de l’evolució de l’escriptura alfabètica com a suport i transmissor del llenguatge natural en la cultura occidental. D’altra banda, visitar el sentit de l’aparició de la fotografia, examinant el relat de la múltiple invenció en la seva instància fotoquímica que connecta Niepce, Bayard, Daguerre, Florence, Talbot i Atkins en el segle XIX amb allò que Flusser va definir com a imatge icònica. No obstant això, cal ampliar aquesta indagació genealògica amb una doble operació. En primer lloc, proposant un programa per establir una connexió amb la gènesi dels llenguatges de programació en el món contemporani, els llenguatges que serveixen d’intermediaris entre els humans i les màquines, que tenen diferents moments, des d’una codificació alfabètica i numèrica fins a la traducció a l’anomenat llenguatge de màquina. I, en segon lloc, ampliant la recerca històrica de la fotografia a l’aparició de la fotografia a través de computadores. Aquesta és una història que ja no només és de domini dels inventors individuals, sinó també es troba en el context de laboratoris com el SEAC, el 1957, als Estats Units. Aquesta és una gènesi menys coneguda però igualment important de la imatge, i que va tenir lloc en els moments seminals de la digitalització de la fotografia. Per acabar, del que s’està parlant és de la gènesi dels píxels i dels mètodes computacionals per emmagatzemar, processar i transmetre imatges.

Aquests processos de desxifrar els llenguatges de programació com una part de l’evolució de l’escriptura o d’entendre la imatge computacional com a part de la imatge tècnica en general són més complexos del que es podria anticipar. Per triar un exemple del camp visual, referir-se al tema de la «imatge digital» implica un problema greu, ja que la seva ontologia es dona per entesa, per explicada, quan en realitat en molts casos ni tan sols els elements tècnics bàsics s’entenen i són mal interpretats habitualment. Per si això fos poc, alguns constructes teòrics es basen en aquests malentesos. Em referiré al tema sense embuts: els píxels són invisibles; la imatge digital com a tal no existeix, almenys no com a categoria perceptiva; i els bits i bytes són abstraccions, però abans de res són estats electromagnètics físics.

Anem a les bases, l’etimologia de la paraula píxel ens revela que es tracta d’un acrònim de naturalesa tautològica, ja que ve de picture element. El punt de partida és que els píxels, l’aparent maó de la imatge digital contemporània, sovint s’ha celebrat, però de manera imprecisa, ja que els píxels es presenten com a elements constitutius de la imatge visual, quan en realitat són invisibles perquè són estructures per emmagatzemar informació binària, bits i bytes, i nomésquan aquests formen part d’un constructe més ampli, el dels mapes de bits, poden ser renderitzats o rasteritzats, i això els fa visibles en pantalles o en impresos. Amb l’aparició i la popularització dels mapes de bits, que són la base de la fotografia digital, entrem en una etapa diferent de la de la imatge tècnica fotoquímica, perquè la imatge computacional és, alhora, icònica i codificada, és codificada de manera numèrica en termes d’uns i zeros. És a dir, és una imatge escrita, però que està escrita i manipulada de manera numèrica. Aquesta és la doble instància de la fotografia computacional, però llavors quina és la naturalesa de la imatge digital? Com que els ulls no veuen bits i bytes, els ulls veuen llum, són sensors de fotons; si una imatge es veu amb els ulls, és anàloga.

Si, per tant, les imatges digitals no són visibles com a tal, tret que hi hagi un procés de transducció d’energia que les faci visibles de manera semblant i que els píxels que constitueixen el substrat bàsic des del punt de vista informàtic són, en realitat, una manera d’organitzar bits i bytes; llavors, què són els bits i bytes? D’una banda, són abstraccions que permeten organitzar i fer operacions amb dígits binaris, un tipus de números posicionals, però, d’altra banda, i sobretot, són estats electromagnètics en transistors, en col·leccions de transistors minúsculs, tan petits que no es poden veure amb els ulls directament, encara que per descomptat existeixen. L’historiador de la tecnologia W. Patrick McCray afirma que «ara com ara hi ha més transistors que grans d’arròs al»; això pot ser veritat, ja que es compten per milions dins de cadascun dels circuits integrats (xips), que alhora són dins els nostres dispositius electrònics, com els telèfons i les computadores. Un xip comercial pot arribar a tenir uns 15.000 milions de transistors, i aquests són la materialitat dels zeros i els uns. No els veiem, excepte quan s’organitzen en píxels i després es tradueixen en fenòmens visibles a través dels display elements de les pantalles. Aquestes consideracions de la hibridesa del món digital i analògic estan presents en alguns dels debats més importants de la filosofia de la tecnologia, exemplificada de manera clara en l’afirmació de Friedrich Kittler (1943-2011) «There is no Software», a la qual Lev Manovich (1960) respon «There is only Software».

Recordem ara que aquest text ha començat assenyalant la diferència entre imatge icònica i imatge tècnica en la relació que mantenen amb la representació de la realitat; al meu entendre, les reflexions de Flusser sobre la filosofia de la fotografia apunten en una direcció molt inspiradora, però, com el nom del seu llibre sobre aquest tema indica, és una filosofia per construir i, dins d’aquesta, la condició de la imatge computacional no és considerada en tota lacomplexitat, i això pot oferir una interessant oportunitat per ser pensada des de la seva doble naturalesa: icònica i codificada. El que sí que estem vivint en aquest moment és l’exuberància de la capacitat d’aquest tipus d’imatge de transformar la realitat, no tan sols pel que representa, sinó per la seva capacitat de ser processada, transmesa i retransmesa. És aquí on les reflexions de l’última etapa de Flusser podrien ser necessàries i complementàries, és a dir, les seves reflexions sobre la realitat i la virtualitat, on el punt de partida podria ser que la realitat és, de fet, una forma de virtualitat que interactua amb altres virtualitats, algunes d’aquestes tècniques, com la VR o algunes altres electroquímiques, com les imatges mentals i els somnis. Una invitació a entendre la realitat com una interacció d’aquestes virtualitats, la biològica i la tècnica, on la computació és un component fonamental.

Potser no és que no acabem d’entendre culturalment el món digital, és que no l’hem començat a entendre.

Documentació:

FLUSSER, Vilém (2011). Into the Universe of Technical Images. University of Minnesota Press. DOI: https://doi.org/10.5749/minnesota/9780816670208.001.0001

FLUSSER, Vilém (2016). Vilém Flusser y la Cultura de la Imagen: Textos Escogidos. Ediciones Universidad Austral de Chile.

FLUSSER, Vilém (2018). Hacia una filosofía de la fotografía. La marca editora.

KITTLER, Friedrich (2017). No hay Software y otros ensayos sobre filosofía de la tecnología. Universidad de Caldas editorial. DOI: https://doi.org/10.2307/j.ctv8xnjb3

MANOVICH, Lev (2011). «There is Only Software» [en línia]. Website personal. Disponible a: http://manovich.net/content/04-projects/066-there-is-only-software/63-article-2011.pdf

MCCRAY W., Patrick (2022). «there are more manufactured transistors than grains of rice». [en línia]. Publicació a Twitter.

RAY SMITH, Alvy (2022). A Biography of the Pixel. MIT Press. DOI: https://doi.org/10.7551/mitpress/13470.001.0001

Cita recomanada: BURBANO, Andrés. Realitat, computació i virtualitat. Mosaic [en línia], març 2023, no. 198. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n198.2302