Avui entrevistem la professora, programadora audiovisual, directora i assagista Ingrid Guardiola, que el passat mes de novembre va participar al cicle «Ciència, art i tecnologia».
Assegures que la tecnologia té una relació intrínseca amb el conflicte. Per què?
La tecnologia és positivament conflictiva, és a dir, dialògica; ens obliga a pensar com és, per a què serveix, per a què no serveix, quins són els seus límits i les seves possibilitats. Com a element artificial, dependrà de l’estructura i projecció que li vulguin donar els seus creadors i creadores. L’altre element (negativament) conflictiu és el que té a veure amb la socialització de la tecnologia, amb els biaixos de classe, gènere i raça que hi són subjacents, tant en qüestions tecnològiques (qui programa les interfícies i com), com en les que tenen a veure amb l’experiència de l’usuari (qui pot accedir a aquesta tecnologia i com), com en l’organització dels discursos (a quins continguts puc accedir i quin coneixement es deriva de l’ús que faig d’aquesta tecnologia). Si no es té en compte res de tot això, la tecnologia esdevé (negativament) conflictiva perquè vol dir que ens encomanem a la màquina de forma irracional sense saber què estem fent, delegant a les màquines assumptes que haurien de resoldre els mateixos individus (decisions informatives i editorials, judicials, sanitàries, financeres, laborals…).
Quines són les conseqüències d’aquesta relació?
Alfred Gell escrivia als anys vuitanta que la tecnologia guarda una estreta relació amb la màgia i, per tant, també amb el joc i la innovació, una innovació que sigui receptiva a les necessitats socials i formals canviants. El problema és que la tecnologia s’ha fet autònoma i crea necessitats per si sola. També que la tecnologia és indistingible de la màgia i esdevé un objecte tan poderós que no és pensable, que és impensable. Llavors podem dir que la tecnologia ha perdut de vista el seu component dialògic amb el món i la reflexió sobre els seus límits i possibilitats reals.
Internet és un mitjà de propagació més que de comunicació. Què vol dir amb això?
Dic que és un mitjà de propagació perquè la internet més popular és la internet social, aquella que és regida per una arquitectura algorítmica basada a posicionar allò que és reactivament massiu (allò que té més visites, likes, comentaris) o els discursos polaritzats que atreuen grans masses d’usuaris (les noves audiències), que és l’antítesi del diàleg i de la comunicació. Hi ha una gran quantitat de soroll que impedeix que la comunicació es pugui acomplir satisfactòriament. La naturalesa oberta de la majoria de comptes fa que la comunicació interpersonal esdevingui grupal i a batzegades, el filtre bombolla t’allunya de les veus que dissenteixen de la teva, el posicionament econòmic de la informació et dona per veure el contingut promocional abans que les teves xarxes afectives i aquest volum descontrolat de la comunitat fa que els temes de la conversa pública vinguin molt determinats. L’agenda setting dels mass media és traslladat a aquests espais i el seu efecte limitador és, fins i tot, més gran.
Al seu últim llibre parla de la manera excessiva amb la qual ens relacionem per mitjà de la tecnologia i les xarxes socials. No ens sabem comunicar d’una altra manera?
Al llibre Irresistible (2017), Adam Alter explica per què les xarxes socials creen tanta addicció, i un dels motius que dona és l’alt protagonisme que té la incertesa de la resposta que provocaran les informacions que hi deixem, i com la resposta dels altres ens suposa gratificació. Com que les xarxes socials es basen en el mecanisme de la gratificació, de la recompensa emocional que genera el reconeixement en forma de likes, comentaris, retuits…, validem la informació en funció d’aquest reconeixement, que viu de la quantificació. Com més reconeixement, més valor donem al que hem dit o ensenyat. I, com que davant de tants de likes i reaccions digitals dels altres el nostre cervell segrega dopamina i s’activen zones que regulen el plaer, llavors no és estrany que aquesta tecnologia esdevingui quelcom molt addictiu. De fet, l’any 2014, en un experiment acadèmic cinc neurocientífics van concloure que Facebook activava la mateixa part del cervell que la ludopatia o l’addicció a les drogues. La veritat, doncs, ja no té a veure amb els fets o amb el discurs, sinó amb la reactivitat dels altres; una reactivitat que no és neutra, sinó que dialoga amb els temes recurrents (how to…), els trending topics, la polèmica o el que difonen els líders d’opinió. I d’aquí n’extraiem el que té valor.
Sí que sabem comunicar-nos d’altres maneres, però no és fàcil deixar de ser un ionqui emocional; tothom vol agradar, ser reconegut, ocupar un bon lloc en l’esfera social. Com més informació pengem, més bons clients resultem per a l’aplicació, més reaccions generem i més ben posicionats acabarem. Per a alguns, aquest circuit emocional és terapèutic, per a molts d’altres esdevé un simple esquer temporal (hi invertim moltes hores i hi compartim molts signes), per a uns quants un malson que els provoca ansietat, falta d’autoestima, insomni o depressió.
Han canviat les nostres relacions a partir d’aquesta manera de comunicar-nos? En quin sentit?
Els hàbits comunicatius i les convencions socials (això inclou les convencions del mateix mitjà) són molt difícils de trencar. A això hi hem de sumar el fet que les xarxes socials són espais d’experiments de conductisme social permanent, és a dir, no només espai per compartir informació o opinions, sinó també per modelitzar aquestes opinions. L’especificitat de la seva arquitectura algorítmica, com ja ens va alertar Shoshana Zuboff als anys vuitanta, és que no només permet automatitzar tasques (com ja va fer Ford amb el sistema de producció en cadena), sinó que a cada procés d’automatització es genera informació i aquesta informació és usada per predir els comportaments dels usuaris i alterar-los en un sentit o altre. L’escàndol de Cambridge Analytica és només la punta de l’iceberg d’un llarg historial de males praxis d’aquestes empreses que tenen el monopoli en la gestió de la conversa pública. A part d’aquestes qüestions de naturalesa informaticopolítica, hi hauria les consideracions que tenen a veure amb l’especificitat del mitjà: la seva naturalesa fonamentalment iconogràfica i la seva incidència en motius visuals com els gifs o les emoticones, que augmenten les emocions, els mems, que incideixen en l’humor. Això també canvia les formes que tenim de relacionar-nos. Es veu molt clar amb l’aplicació Tik Tok, en què és molt fàcil reeditar els continguts dels altres, establint unes cadenes comunicatives entre gent no afí on el que es comparteix és el motiu visual, però res de biogràfic o cap element distintiu de la personalitat, del pensament o del camp social d’aquella persona.
El passat mes de novembre vau participar al cicle «Ciència, art i tecnologia», on vau parlar de capitalisme de plataforma. A què us referiu amb aquest concepte?
Aquest concepte el va definir l’escriptor i professor Nick Srnicek en un llibre que va publicar el 2016 i que aquí va arribar traduït el 2018 per Caja Negra: Capitalismo de plataformas. El que ens ve a dir és que tota aquesta informació es comparteix en plataformes digitals globals que funcionen com a infraestructures d’extracció de dades en el que podem anomenar capitalisme de plataformes, és a dir, empreses que es basen en la compra i venda de dades com una manera d’assegurar-se el creixement econòmic. Les empreses ja no són propietàries dels mitjans de producció, sinó de la informació com a recurs. Aquestes empreses es basen en plantilles no gaire grans amb treballadors atomitzats, puntuats i que operen a través de plataformes lleugeres en línia. Parlem de Google, Facebook, Amazon, Uber, Tinder, Airbnb… Aquestes empreses basen el seu creixement en «l’efecte en xarxa», com més nombrosos siguin els usuaris que fan ús d’una plataforma, més valuosa esdevé la plataforma. Per tant, tota la política d’empresa anirà orientada a fer que els usuaris romanguin a l’aplicació. La gratificació, tant la positiva com la negativa, són un esquer per no voler sortir d’allà, però també el sofisticat sistema de categorització i puntuació, eines imprescindibles per incidir en l’ànsia de superació personal de la gent. Si no quantifico la meva experiència, no sabré com superar-la.
De quina manera podem utilitzar la tecnologia en benefici nostre?
Usant-la a consciència. Si comencem a usar-la a consciència aviat ens avorrirem, perquè reduirem les nostres interaccions, i aquestes acabaran tenint poca visibilitat (serem un usuari poc rendible per a l’empresa o un usuari voyeur), i perquè ens haurem perdut tots els hypes que genera la mateixa aplicació, una comunicació de temporalitats molt breus i de naturalesa endogàmica, interna al medi, amb poca relació amb l’exterior. També pot ser bo intentar evitar penjar informació privada (així no ens sentirem tan exposats, tan vulnerables), cultivant un equilibri sa entre el món online i offline, i estant molt ben informats a través de mitjans especialitzats i independents.
Estem permanentment vigilats?
Sí. Això ho expliquen molt bé Shoshana Zuboff al seu llibre Surveillance Capitalism (Capitalisme de la vigilància, 2019) i Marta Peirano al llibre El enemigo conoce el sistema (2019). Però, més enllà dels seus relats, molt centrats en internet, hi ha tot una història molt rica de la relació entre la tecnologia i la vigilància, que autors com Michel Foucault o Harun Farocki han treballat molt. Amb la datificació (Meyer-Schönberger i Cukier, 2013) de la informació, la transició cap a la internet de les coses (molts objectes connectats a través de sensors a la xarxa) i l’auge del tàndem reconeixement facial – intel·ligència artificial basada en el machine learning, la vigilància ha acabat sent l’oxigen d’un món neoliberalitzat. Sense vigilància no hi ha capitalisme neoliberal possible. Qui diu vigilar, diu seguir la següent cadena de producció: registrar, classificar, interpretar, predir. No parlem només de l’aspecte punitiu de la vigilància, sinó també de l’econòmic.
I és bo que ens sentim vigilats?
Reconèixer allò que limita i coacciona la teva llibertat sempre és bo; és l’única manera d’oposar-hi una certa resistència, sempre que no caiguis en la paranoia. La vigilància forma part de la història del poder, i els estats nació no en són una excepció. El que passa és que, històricament, es fa passar per drets el que pot esdevenir una eina de vigilància; per exemple, el carnet de identitat. Quina diferència hi ha entre un retrat promptuari i un retrat per identificar-te socialment? Les maneres i la consideració social que es pugui fer, però en ambdós casos es pot utilitzar per al control i la penalització. Només cal parlar amb algú que no tingui papers o que hagi hagut de desplaçar-se del seu lloc d’origen per veure les conseqüències de la violència, el racisme, el masclisme i el classisme institucional.
Hem acceptat coses que no són morals perquè ens hi hem acostumat?
El costum és una arma de supervivència. El pres s’acostuma a la presó, la dona agredida s’acostuma al seu agressor, el televident s’acostuma a l’apocalipsi quotidià, el treballador oprimit s’acostuma a l’opressió, el ciutadà endeutat s’acostuma a la progressiva pèrdua d’autonomia… Però en la majoria dels casos és a costa de perdre el control de la nostra vida, de perdre la nostra vida. Ens hi acostumem fins que diem: prou! Pel que fa a l’educació, no ens ensenyen el que implica la cohabitació amb els altres. A totes les edats ens ensenyen lideratge, emprenedoria, creativitat, mindfulness i coaching, com si visquéssim en un entorn limitadament gregari, en una sèrie light-food de Netflix, però vivim en un mon que ha estat globalitzat des d’una lògica comptable, que no sap res de la moral.
Cita recomanada: MOSAIC. Entrevista a Ingrid Guardiola. Mosaic [en línia], maig 2020, n. 182. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n182.2020
Deja un comentario