La urgència política de reprendre la il·lusió

La il·lusió ha estat tractada històricament com el revers de la veritat, com un engany, una mentida. No obstant això, la manera en què hem construït el món sembla respondre més a l’efecte de la il·lusió que no pas al que cap veritat pugui arribar a oferir-nos. Aquest ha estat sempre el secret inconfessat de la cultura.

Sabem que, en la nostra vida i en la nostra presa de decisions, el terreny il·lusori de la fantasia i el desig ocupa més espai que no pas la veritat que ens proporcionen la nostra atenció i el nostre judici. Si no fos així, no triaríem parelles que ens atreuen fins i tot sabent que ens desequilibren, en lloc d’unes altres que ens ofereixen cura i estabilitat; no consumiríem compulsivament objectes i marques que sabem innecessàries o fins i tot èticament reprovables; no posaríem en risc la nostra salut per encaixar en ideals estètics inassolibles; no votaríem els polítics pel seu carisma fins i tot sabent que les seves agendes ens perjudiquen; no acceptaríem ocupacions que ens esgoten a canvi de prestigi simbòlic; no passaríem hores en xarxes socials mostrant una versió distorsionada de la nostra vida que ens produeix més ansietat que no pas contacte; no ens aferraríem a creences o rituals irracionals.

És per tot això que, vista de prop, no hauríem de concebre la il·lusió tan alegrement com l’oposat a la veritat. Ans al contrari, es tracta potser d’una altra classe de veritat, modelada culturalment i sovint contra nosaltres mateixos. Comprendre com es construeix aquesta il·lusió és avui una qüestió fonamental i urgent, no sols per raons estètiques, sinó també polítiques.

Històricament, l’esquerra ha operat perseguint la veritat, buscant les dades, els arguments racionals i les denúncies precises i ha tingut enormes dificultats per a habitar el terreny de la il·lusió i el desig. La seva inclinació al rigor analític ha provocat que, en molts casos, la il·lusió de la cultura dominant, així com les repercussions que aquesta té en la construcció social de la realitat i del desig, hagin quedat en mans d’una dreta reaccionària. Aquesta sí que ha entès, des de fa molts anys i encara avui, com queda patent en la constant performativitat dels feixismes contemporanis, que el poder no es conquista mitjançant la veritat, sinó mitjançant la fabricació d’il·lusions eficaces, afectes mobilitzadors i escenografies seductores. Mentre els relats d’emancipació de gran part de l’esquerra han estat grisos, ascètics i culpabilitzants, han estat vençuts per les promeses coloristes, simples i emocionants de la il·lusió reaccionària.

No es tracta d’abandonar la veritat, sinó de comprendre que no serveix de res sense la il·lusió. Aquest és el motiu pel qual avui dia és imprescindible aprofundir en la comprensió de les seves maneres de producció.

Les institucions artístiques han actuat durant segles com a espais en els quals se suspèn l’exigència de la veritat, on s’accepta que el que hi ocorre no ha de rendir comptes als fets, sinó a l’experiència. I, no obstant això, és precisament aquesta suspensió la que ha permès que les seves imatges i els seus relats penetrin més profundament en les nostres entranyes. La seva major il·lusió ha estat la de fer-nos a creure que aquí no ens juguem res, però és quan s’obre el teló, quan entrem al museu, quan naveguem per les històries d’una xarxa social que tot està en joc.

De tot això es desprèn la tesi en la qual es basa l’exposició L’assalt de la il·lusió: la il·lusió no és el contrari de la veritat, sinó el mitjà a través del qual aquesta es torna desitjable. Enfront d’això, malgrat que estiguem habitant en un món obsessionat per la veritat, la postveritat i els seus límits, hauríem de convèncer-nos del següent: del que es tracta no és d’erradicar la il·lusió ni tampoc de tornar a una suposada veritat essencial, fos el que mai fos això. Del que es tracta és de comprendre les lògiques de la il·lusió, les seves entranyes tècniques, i d’intervenir activament en les seves maneres de producció. Es tracta de disputar qui té el dret i els mitjans per fabricar les il·lusions que fins ara han regit el món i que, ho vulguem o no, continuaran regint-lo.

El desig, encara que s’expressi en cossos individuals, es construeix en entorns i contextos col·lectius; s’edifica mitjançant la il·lusió a la qual la cultura i els nostres mitjans de representació ens sotmeten socialment. Per aquest motiu, hem d’imaginar l’emancipació en relació amb les maneres en què llegim la nostra cultura. Mentre continuem relacionant-nos amb la producció cultural com quelcom que se’ns ofereix i no pas quelcom que componem activament amb la nostra atenció, amb el nostre desig, amb les nostres interpretacions, seguirem a costa de les lògiques de poder que han imperat fins ara. Democratitzar la il·lusió no significa únicament implementar millores en l’accés als mitjans de representació i en la seva diversitat. Implica, abans de res, actualitzar el nostre lloc com a espectadors. Implica repensar què significa tenir agència, quin és el nostre poder de lectura, el nostre dret a sospitar, a reinterpretar i refer cada il·lusió a què ens han sotmès.

Per descomptat, no podrà donar-se cap emancipació del desig sense una pedagogia estètica i tècnica prèvia. És necessari que comprenguem, com a societat, com es construeixen les formes culturals, com operen els seus trucs, les seves gramàtiques i les seves tècniques retòriques. Cal saber llegir quins mecanismes aconsegueixen capturar l’atenció, produir afecte i generar reconeixement. Aquesta dimensió ha estat històricament monopolitzada per les classes dominants, que han comptat no sols amb els mitjans materials per fabricar il·lusió, sinó també amb el coneixement tècnic per modular-la. Ens han fet sentir, ens han fet desitjar, mitjançant procediments precisos que, mentre els hem ignorat, ens han subjugat.

No oblidem que, malgrat tot, aquesta llarga subordinació és el que obre l’espai d’autonomia. És sols habitant la il·lusió construïda per uns altres al llarg del temps que hem pogut aprendre els seus codis i comprendre les gramàtiques de la il·lusió. La bona notícia, en paraules de Foucault (2019), és que «on hi ha poder, hi ha resistència». L’emancipació sols s’aconseguirà des d’aquest lloc: no cal rebutjar la il·lusió, sinó reapropiar-se de la seva arquitectura. No cal destruir la tècnica, sinó decidir sobre ella. L’alta tecnologia, per naturalesa, pels recursos que exigeix la seva producció, seguirà sempre fora del nostre abast, però això no ha de ser un impediment, perquè la tècnica admet desviaments: permet abandonar el fetitxisme de la sofisticació, de l’última invenció, de l’últim aparell, i que ens reapropiem d’una tecnologia situada, accessible, col·lectiva, de baix cost i alt potencial polític. La il·lusió habita també en el muntatge manual, en la fotocòpia, en el so mal gravat, en l’arxiu rescatat i en el projector antic. Cal aspirar a la producció d’una il·lusió que no es recolzi en l’enlluernament tècnic, sinó en la seva capacitat per introduir deliberació i repartiment d’agència al llarg del seu procés de producció.

Com que la il·lusió està inscrita en els nostres cossos i forma part de la nostra gramàtica, qualsevol operació que tracti de reconfigurar-la, que intenti entrar en els seus mecanismes, requerirà la gosadia d’enfrontar-nos als nostres propis desitjos i esmicolar-los. «Autodesxifrar-se en la desconfiança vers hom i el món: això, i només això, podrà donar-nos accés a la veritable vida» (Foucault, 2014). Aquesta és la revolució cultural que hem de provocar: ja no sols la que canvia els continguts, sinó la que modifica la nostra manera d’estar enfront d’ells, amb les tècniques que tinguem a mà i amb la convicció que cap màquina és innocent, que totes van començar la seva marxa del costat del poder, però que, alhora, per la seva pròpia configuració totes poden ser sabotejades.

En un món que a poc a poc va evidenciant que qualsevol base sòlida en la qual assentar la realitat s’esquerda, i que tot el nostre entorn ha estat construït per l’efecte d’una poderosa il·lusió, no hem d’esperar cap redempció. No hem d’anhelar una veritat definitiva que vingui al rescat, més enllà de la veritat que no hi ha cap veritat a la qual aferrar-se. L’emancipació demana obrir un camí deliberatiu, obert, imperfecte, en el qual assajar col·lectivament com desitjar d’una altra manera. Si durant segles el poder s’ha exercit no sols amb lleis o armes, sinó també modelant el que volem, on ens situem i què és això a què anomenem realitat, llavors la veritable lluita política no és només pel repartiment de la riquesa, sinó pel repartiment de la il·lusió. Emancipar-nos significa deixar de consumir il·lusions alienes per començar a fabricar les nostres, amb les nostres paraules, els nostres gestos, les nostres màquines, els nostres errors. Cal organitzar-se per provocar noves il·lusions que reencantin el món i trencar els encanteris des de l’interior.

La il·lusió no ha de ser eliminada, sinó retornada al camp del comú, allà on puguem decidir conjuntament què val la pena ser somiat i com ho somiem, on puguem decidir conjuntament què és això a què anomenem realitat, on puguem decidir conjuntament quin és el nostre lloc simbòlic en el món. La tècnica, l’art, l’estètica, la il·lusió: tot el que aquestes pàgines han presentat com a espectacle o manipulació pot tornar a ser territori de trobada. No hem de protegir-nos de la il·lusió sinó reapropiar-nos-la, perquè és la nostra força vital compartida. Perquè, després de molts segles de subjugació als seus efectes, hem comprès que la il·lusió no és sols el que ens enganya. També és el que ens mobilitza.

Referencias

FOUCAULT, Michel (2019). Historia de la sexualidad 1: la voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI.

FOUCAULT, Michel (2014). El coraje de la verdad. Madrid; Akal.

Cita recomanada: PUIG PUNYET, Enric. La urgència política de reprendre la il·lusió. Mosaic [en línia], juny 2026, no. 2084. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n208.2606