La distribució abductiva de valors en els catàlegs digitals

Introducció

Encara que certament l’auge de la IA, en general, i la transformació progressiva del paradigma analògic a la realitat virtual, en particular, han obert reptes nous i interessants, també han redefinit els contextos des dels quals mirar de comprendre problemàtiques clàssiques. En aquest sentit, es reprèn aquí la qüestió sobre la discriminació que esdevé en la classificació del patrimoni, prenent com a punt de referència l’experiència del museu virtual. En particular, s’analitza la manera com els valors socioculturals defineixen les categories que després es materialitzen en la catalogació dels objectes materials o immaterials exposats.

La comparativa entre el museu tradicional i les seves versions digitals revela que, en molts casos, la transferència dels valors socioculturals que succeeix entre els agents i els objectes és transversal i, com a mínim, bidireccional. Es tracta d’una relació simbiòtica i simultània de la qual emergeix la dimensió axiològica d’una societat. Dit en unes altres paraules, d’una banda, els valors, entesos com les propietats que fan que un objecte o fet sigui millor que d’altres des d’un criteri no quantitatiu, són elements constituents de l’entorn conegut; i, d’altra banda, no només són maneres d’afectar, sinó que també són les maneres de ser afectats; valorem el món perquè el món té un valor, és a dir, el que nosaltres li hem donat.

Des d’aquesta perspectiva, qualsevol espai, sigui natural o artificial, és susceptible d’esdevenir distribuïdor de valors segons la significació individual i col·lectiva de les activitats que s’hi duguin a terme. Així doncs, tota experiència és el fruit de la combinació de la influència que l’imaginari col·lectiu exerceix sobre les narratives personals, mitjançant el vincle existent entre la biografia, la història, la societat i les seves estructures, juntament amb la relació inherent entre allò públic i allò privat (Sans Pinillos, 2023). En breu, un espai viscut d’aquesta manera combina els dos factors que defineixen la realitat social, és a dir, el resultat de la relació entre els mons personals (microscòpics) i les estructures socials (macroscòpiques) (Brewer, 2004). Per tant, experiències diferents, fins i tot contradictòries, poden coexistir i definir alhora un lloc.

1. La invisibilització en el museu tradicional

En aquest sentit, el cas dels museus és extremadament interessant. Segons recull el Consell Internacional de Museus (International Council of Museums –ICOM– en anglès), un museu és una «institució sense ànim de lucre, permanent i al servei de la societat, que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial» (ICOM, 2022). Això es materialitza en el model predominant del museu, les portes del qual són obertes a tothom per servir d’espai per a la contemplació ociosa (Prior, 2006: 509-510) de les col·leccions degudament conservades. No obstant això, que no hi hagi restriccions per entrar en un museu no vol dir que les seves portes no estiguin tancades per a algunes persones.

A causa del valor que el museu tradicional genera i gestiona, persisteix encara una dinàmica elitista que tendeix a ressaltar el patrimoni que representa el conjunt majoritari de la societat, per la qual cosa és habitual que es cometi la manera específica d’injustícia hermenèutica de posar en dubte la capacitat epistèmica d’algunes persones, a causa dels prejudicis socioculturals a certs col·lectius (vegeu Fricker, 2007) i, amb això, la seva invisibilització (no representació) en els museus. Es tracta d’una injustícia comesa a dos bàndols, perquè es manifesta tant en l’absència de certs objectes en les exposicions com en allò exhibit.

No obstant això, qui és el responsable d’aquesta situació? Tothom i ningú. En tractar-se d’una circumstància vertebrada pels prejudicis socialment i culturalment arrelats, ha de considerar-se com una manera d’injustícia social (Opotow, 2011), en el sentit que sorgeix una discrepància entre el que és, en aquest cas la societat, i el que hauria de ser, per exemple, l’art. Així doncs, es comet injustícia en els museus perquè se sol fer una transició il·lícita entre el que és l’art i el que ha de contenir el cànon cultural específic d’una societat. En aquest ha de es concentren els compromisos epistèmics amb la norma del gust imperant, juntament amb la tradició i la història; tots ells, factors de diferents ordres que, combinats, tendeixen a jerarquitzar i justificar l’exclusió. Així mateix, hi ha altres factors que cal considerar, com les limitacions de l’espai físic, que sovint acompanyen els arguments que defensen els cànons.

2. Invisibilització 5.0: el museu virtual

El museu virtual, entès com l’espai digital creat tecnològicament on s’investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial (definició d’en Vicent Costa, amb qui estic duent a terme una recerca sobre el museu digital), podria contribuir a pal·liar les maneres d’exclusió perpetrades pel «tothom i ningú» que representen les dinàmiques i prejudicis socioculturals d’una comunitat. En efecte, podria creure’s que la digitalització dels catàlegs, la creació de bases de dades i la possibilitat d’exposar sense límits espacials físics hauria de contribuir a no excloure per qüestions de cànon. No obstant això, l’altra cara del «tothom i ningú» obliga a un museu virtual automatitzat, és a dir, sense les interaccions (vegeu Huhtamo, 2010) que comporten les injustícies abans assenyalades i, per tant, exigeix una base de dades que contingui, si no totes, la majoria de les obres d’art per tal d’exposar sense cap mena de prejudici.

El requisit d’una base de dades d’aquestes característiques hauria de servir per deixar de banda les decisions sobre què ha de digitalitzar-se. Malauradament, aquesta base de dades no escaparia de la mà de l’ésser humà, ja que, abans de res, ha de ser creada i, per això, funcions com l’etiqueta «obra d’art», que s’usaria per a la categorització prèvia al catàleg digital, contindrien les mateixes nocions socioculturals aplicables en els museus tradicionals. Dit d’una altra manera, la dada (per exemple, el quadre La Primavera d’Arcimboldo) necessita sempre una classificació, per la qual cosa l’exclusió d’un objecte en aquesta hipotètica base de dades universal implicaria el seu desterrament i oblit, perquè seria descartat directament sense comptar amb el mínim reconeixement de ser exposat sota una altra etiqueta i, així, disputar un canvi per mitjà del debat i la discussió.

El problema sobre la relació entre els elements quantitatius i qualitatius roman encara obert, i afecta la qüestió sobre la transformació de les normes (el procés pel qual les coses signifiquen mitjançant algun mètode de descripció) en regles (els elements que constitueixen la vida interior). Aquest problema adopta la forma següent: cap escala definida pot representar completament el judici de valor o la dimensió psicològica d’un agent (Sans Pinillos, 2023). Així mateix, com s’ha vist, els cànons i tradicions tendeixen a generar entorns que condueixen a cometre diverses maneres d’exclusió. Així doncs, davant la impossibilitat d’eludir les decisions, una estratègia viable és reprendre el problema sobre la responsabilitat del «tothom i ningú», i considerar ara la interacció com a eix central per evitar els casos d’exclusió. Per a aquest propòsit, s’introdueix a continuació la noció del raonament abductiu com a mecanisme de distribució d’informació axiològica en informació descriptiva com el catàleg digital.

3. Distribució abductiva de la informació axiològica als catàlegs digitals

L’abducció pot definir-se com la inferència hipotètica, desencadenada davant situacions o fenòmens que no poden abordar-se mitjançant els recursos epistèmics clàssics, per la qual cosa la seva validesa recau en la seva plausibilitat per determinar cursos d’acció per a la recerca. Com a tal, l’abducció és un procés no arbitrari de generació i selecció d’hipòtesi, i també el producte final abduït que serveix per gestionar les diferents experiències que, a causa de la seva novetat, són percebudes com a sorprenents o desconcertants (Thagard, 1988; Gabbay i Woods, 2005; Aliseda, 2006).

Hi ha, en aquest sentit, un compromís amb la veritat, amb el qual l’abducció transforma el coneixement fiable en propostes interessants i noves (Sans Pinillos i Estany, 2023). Dit d’una altra manera, l’abducció és una inferència «potenciadora del coneixement» (knowledge-enhancing) perquè genera hipòtesis capaces d’adquirir força en la mesura en què són compartides i acceptades per raons que sovint escapen a les epistèmiques, com ara la seva bondat o durada (vegeu Magnani, 2017, pàg. 90), i ofereixen, en conseqüència, noves veritats.

Des d’aquesta perspectiva, el catàleg digital podria esdevenir artefacte moral inert (Sans Pinillos, 2021, pàg. 348) amb la funció de distribuir els valors inherents en les accions dels usuaris. Ja s’ha esmentat que un ús aïllat pot exacerbar els efectes d’exclusió que actuen en els museus tradicionals, per la qual cosa la potència de la capacitat distributiva axiològica hauria d’estar estretament relacionada amb les diverses valoracions que una comunitat faria dels objectes susceptibles de ser introduïts en el catàleg. Precisament pel fet de conviure més d’un punt de vista, cada proposta resistiria a passar del seu estat hipotètic a la seva inclusió en el catàleg i, fins i tot llavors, tota decisió d’inclusió o exclusió romandria en estat provisional constant.

A més a més, el mateix context interactiu predisposaria a una actitud més perceptiva a considerar les qüestions morals subjacents al projecte. En aquest sentit, com ocorre en qualsevol interacció, aquests elements podrien desencadenar reaccions mediades per diferents constrictors conductuals (per exemple, la imitació) que, alhora, podrien generar sentiments fraternals entre els participants en l’elaboració del catàleg, per la qual cosa l’elitisme inicial preexistent en les deliberacions sobre art podria gradualment dissoldre’s i barrejar-se amb altres consideracions més afins a crear un entorn més amable per a tothom amb propostes paral·leles i creatives per satisfer totes les inquietuds.

Conclusions: els usuaris defineixen l’entorn

L’objectiu principal d’una institució al servei de la societat és que no posi en perill la integritat moral de les persones. La idea d’un catàleg digital comunitari autoregulat durant el seu desenvolupament és un projecte organitzat on, sense imposar un cànon o tradició en particular, s’ofereix un espai per al desenvolupament ple dels usuaris. L’ús social generalitzat d’aquest catàleg podria reduir certes injustícies esmentades en aquest treball perquè:

a) El catàleg es desenvoluparia tot considerant la realitat social de la comunitat que l’elabora.

b) L’autoregulació obliga a assenyalar i esmenar les injustícies comeses, així com a mantenir en estat provisional qualsevol exclusió.

En aquest sentit, l’abducció emergeix com el mecanisme idoni per explicar el procés pel qual els valors subjacents en tota acció converteixen el catàleg en un dispositiu distribuïdor de valors: el resultat de la validació de certs supòsits (regla) per mitjà de l’experiència (cas) pot desencadenar una hipòtesi (abducció) que guiï les nostres accions i potenciï la nostra visió ètica de la societat en què vivim. En aquest sentit, el valor moral atribuït a determinades accions des d’una perspectiva social i cultural pot predisposar l’agent a assumir una actitud quan les practica en contextos determinats.

No obstant això, l’espai deliberatiu i la consideració de tota exclusió com a hipòtesi en constant revisió només serveix per a les obres d’art visibilitzades en la discussió i per prevenir les injustícies explícites. Així doncs, cal pressuposar que és impossible desprendre’s totalment dels prejudicis socialment i culturalment arrelats, de manera que no sembla haver-hi manera de garantir una base de dades que no sigui involuntàriament injusta. Per tant, cal un disseny de catàleg digital que no només assenyali els casos d’injustícia, sinó que també visibilitzi els col·lectius exclosos, per exemple, tot mostrant permanentment les discussions o propostes minoritàries.

L’avantatge d’un catàleg d’aquestes característiques és que contribuiria tant al projecte del museu virtual com al model del museu tradicional. Amb la seva deguda integració, el catàleg digital podria exercir d’espai de deliberació paral·lel, constitutiu en la resistència, dels cànons imperants i reflectir així totes les minories, i representar els sentiments divergents i transgressors que, a més a més, també formen part de la societat.

Bibliografia:

ALISEDA, Atocha (2006). Abductive reasoning: Logical investigations into discovery and explanation. Springer.

BREWER, John D. (2004). «Imagining the sociological imagination: The biographical context of a sociological classic». The British Journal of Sociology, vol. 55, pàg. 317-333. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1468-4446.2004.00022.x

FRICKER, Miranda (2007). Epistemic Injustice: Power and the Ethics of Knowing. Oxford: Oxford University Press.

GABBAY, Dov; WOODS, John (2005). A practical logic of cognitive systems: The reach of abduction: Insight and trial, vol. 2. Elsevier.

HUHTAMO, Erkki (2002). «On the origins of the virtual museum». A: Parry Ross (ed.). Museums in a digital age, pàg. 121-135. Londres: Routledge.

OPOTOW, Susan (2011). «Social Injustice». A: Daniel J. Christie (s/d). The Encyclopedia of Peace Psychology. DOI: https://doi.org/10.1002/9780470672532.wbepp256

MAGNANI, Lorenzo. (2017). The abductive structure of scientific creativity. An essay on the ecology of cognition. Springer.

PRIOR, Nick (2006). «Postmodern restructurings». A: Sharon Macdonald (ed.). A companion to museum studies, pàg. 509-524. Wiley.

SANS PINILLOS, Alger; ESTANY, Anna (2023). «Concerning the Epistemology of Design: The Role of the Eco-Cognitive Model of Abduction in Pragmatism». Philosophies,vol. 8, no. 2, pàg. 33. MDPI AG. DOI: http://dx.doi.org/10.3390/philosophies8020033

SANS PINILLOS, Alger (2022). «Distribución abductiva de los valores culturales: El proyecto de Alejandría». A: Anna Estany; Mario Gensollen (eds.). Diseño Institucional e Innovaciones Democráticas, p. 333-352. Mèxic: Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat Autònoma d’Aguascalientes.

SANS PINILLOS, Alger (2023). «Abductive Irradiation of Cultural Values in Shared Spaces: The Casi of Social Education Through Public Libraries». A: Lorenzo Magnani (ed.). Handbook of Abductive Cognition. Cham: Springer. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-031-10135-9_51

THAGARD, Paul. (1988). Computational philosophy of science. MIT Press.

Cita recomanada: SANS PINILLOS, Alger. La distribució abductiva de valors en els catàlegs digitals. Mosaic [en línia], juny 2023, no. 199. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n199.2308