Introducció
Ars Electronica és un festival internacional dedicat a l’art, la tecnologia i la societat que se celebra anualment a Linz, Àustria, des de 1979. Al llarg de les seves edicions, ha servit com a punt de trobada per a artistes, científics, tecnòlegs i pensadors, explorant les interseccions i les implicacions ètiques i culturals del món digital. Amb el temps, ha transcendit el seu format de festival per convertir-se en una de les plataformes més influents a escala mundial, consolidant-se com un laboratori d’idees, un fòrum de debat i un espai d’experimentació i recerca que desafia constantment la nostra comprensió del futur i del paper de la creació digital en un món cada vegada més mediat per la tecnologia.
L’edició de 2025, que ha tingut lloc del 3 al 7 de setembre (vegeu un breu reel aquí), ha llançat com a tema un provocador «PANIC yes/no», que ha confrontat als assistents amb la dicotomia inherent a la nostra relació amb els avanços exponencials de l’actualitat. Amb 122.000 visites i la participació de 1.472 artistes, científics i activistes de 83 països, el festival ha convidat a reflexionar sobre si la resposta adequada als desafiaments que plantegen la intel·ligència artificial, el col·lapse climàtic i la reconfiguració social ha de ser el pànic –entès com una alarma col·lectiva que impulsa l’acció– o, per contra, una acceptació serena i un abordatge estratègic. Mitjançant instal·lacions artístiques, ponències, performances o prototips tecnològics, aquesta edició ha propiciat un diàleg urgent sobre com navegar un present de disrupció amb una mirada crítica, buscant nous paradigmes més enllà de les respostes emocionals o de la mera resignació.
Part de l’equip de Mosaic vam ser a Linz i hem reunit les veus d’alguns dels creadors espanyols més rellevants que han estat protagonistes en aquesta edició d’Ars Electronica. Per això, i considerant l’atapeït de les seves agendes, els agraïm especialment la seva generositat i la seva resposta entusiasta a la nostra proposta. Els hem preguntat per la seva participació en aquest fòrum i per les seves obres destacades del festival i això és el que ens han compartit:
César Escudero
Bio
César Escudero Andaluz és un artista centrat en la cultura digital, la crítica de les interfícies i els seus efectes socials i polítics. La recerca d’en César aborda qüestions com ara la vigilància de dades, la governança d’algorismes i les interfícies tàctiques. Les seves pràctiques combinen interfícies, electrònica, imatges, instal·lacions interactives i robòtica amb disseny crític, arqueologia dels mitjans i humanitats digitals. Les seves obres s’han exposat en esdeveniments internacionals d’art electrònic, museus i galeries, entre els quals s’inclouen Ars Electronica, ZKM Center for Art and Mitjana, Nam June Paik Museum, Media Art Biennale in Wroclaw o la Science Gallery Detroit entre altres.
Quina va ser la teva participació en el festival?
He participat en la Theme exhibition amb la meva peça F.U.C.K.- ID. Free Universal Cut Kit for Internet Dissidence, un dispositiu autònom mogut per corrents marins que és capaç de tallar cables submarins d’Internet. Està disponible en la meva pàgina web per a la seva descàrrega gratuïta en format .STL, per a la seva posterior impressió en 3D. F.U.C.K.- ID serveix com un concepte de disseny crític per llançar llum sobre els problemes de control i vigilància. Visualitza els efectes sociopolítics de la infraestructura física d’Internet i retorna als usuaris la capacitat de decidir sobre les seves dades i la seva privacitat. En essència, F.U.C.K.-ID és un botó de parada d’Internet. A més, per a aquesta exhibició he estès aquest projecte amb el mapa «The fall of the fiber optic control, power and paranoia» que mostra tots els talls documentats que s’han produït en els cables submarins d’Internet.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
La videoinstal·lació Void in Resonance (Jerónimo Reyes-Retana) que documenta un poble mexicà, els seus costums i vides com a pescadors i com aquestes són alterades per l’empresa SpaceX que, a l’altre costat de la frontera, només a cinc quilòmetres de distància, està construint i provant el coet més gran mai construït. El documental se centra en com les vibracions i sorolls estan afectant l’ecosistema natural mexicà i per conseqüència als seus habitants.
Domestic Data Streamers
Bio
Domestic Data Streamers és un col·lectiu creatiu amb seu a Barcelona que treballa en la intersecció entre dades, art i narració. Fundat el 2013, combina disseny, recerca i tecnologia per transformar informació complexa en experiències humanes que connectin amb l’emoció i la memòria col·lectiva. L’equip col·labora amb entitats culturals, científiques i socials per generar espais de reflexió compartida, sempre amb l’objectiu de traduir dades en històries que conviden a la participació i al debat col·lectiu.
Quina va ser la vostra participació en el festival?
En aquesta edició d’Ars Electronica, Domestic Data Streamers vam presentar diverses memòries recollides dins el projecte Memòries Sintètiques. La instal·lació volia posar el focus en dos pilots que exemplifiquen la capacitat de la tecnologia per reconstruir i preservar històries personals i col·lectives.
El primer pilot es va desenvolupar al Brasil, al barri de Bom Retiro de São Paulo, un espai marcat per una forta presència migratòria. Allà, el projecte va explorar les experiències de persones migrants, recollint fragments de les seves vivències per reconstruir una memòria històrica i col·lectiva del barri. Aquesta iniciativa va evidenciar com els records individuals poden convertir-se en una eina poderosa per a la comprensió del teixit social i cultural d’una comunitat.
El segon pilot es va dur a terme als Emirats Àrabs Units, amb pacients diagnosticats d’Alzheimer o demència. A través de la reconstrucció de memòries personals, la proposta va obrir noves vies per explorar com la tecnologia pot contribuir a la recuperació d’identitats fragmentades i a la connexió emocional de les persones afectades per malalties neurodegeneratives.
A més de les instal·lacions, vam organitzar dues sessions en viu de reconstrucció de memòries amb la participació de la Christa Sommerer i en Derrick de Kerckhove. Aquestes trobades van generar un diàleg enriquidor sobre la relació entre memòria, tecnologia i creativitat.
Durant Ars Electronica 2025 vam rebre un esment en els S+T+ARTS Prize i l’Award for Digital Humanity 2025.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
Una obra especialment interessant ha estat AI War Cloud Database, Tracing the Invisible Lines Between Devices and Drones (Sarah Ciston) que mapeja les infraestructures de la intel·ligència artificial des dels nostres telèfons fins a la indústria de la guerra. Un treball que exposa la cara menys visible de la IA i les seves connexions amb l’economia global i els conflictes bèl·lics.
Fernando Fernández
Bio
Apassionat per la recerca en la intersecció entre art, natura i tecnologia, desenvolupa projectes que combinen so, art digital, instal·lacions interactives i realitats mixtes. Des de 2014 ha dissenyat i coordinat iniciatives tecnològiques amb organitzacions humanitàries al Sahel i l’Orient Mitjà, en països com Níger, Mali, Mauritània, Líban o Palestina. En els últims vuit anys ha treballat com a formador i mentor en laboratoris de prototipatge col·laboratiu en MediaLab Matadero, Teatros del Canal, Tabakalera (Donosti) i MolinoLab.
És fundador de MolinoLab.org, laboratori de creació i experimentació rural, i membre actiu de col·lectius com ara LiveCodeMad, Interactivas MedialabPrado i Collective Mind. Els seus últims projectes poden consultar-se a https://b1tdreamer.xyz.
Quina va ser la teva participació en el festival?
La meva participació en Ars Electrònica 2025 es va desenvolupar en tres projectes. D’una banda, vaig col·laborar en el muntatge de Computational Compost, una obra de Marina Otero produïda a Tabakalera (Donosti) el 2023. Aquest prototip reflexiona sobre l’elevat consum energètic dels centres de dades i explora com els seus excedents poden aprofitar-se per crear un entorn adequat on cucs de terra transformen matèria orgànica en vermicompost. També vaig participar al costat d’en Santiago Morilla i Joaku de Sotavento en The Ritual Song of Fungal Humus, una peça que converteix els impulsos elèctrics generats per fongs en paisatges sonors generatius, obrint noves possibilitats de diàleg entre organismes vius i processos creatius. El tercer eix de la meva participació va ser la presentació de Sinfonía biótica, interspecies creative ecosystems, una experiència de realitat virtual que utilitza senyals elèctrics d’organismes vius per generar una obra immersiva generativa. Amb aquest projecte busco no sols donar a conèixer la recerca, sinó també connectar amb persones interessades, obrir vies de col·laboració i establir xarxes de treball. A més, Ars Electronica és una bona ocasió per visibilitzar el treball de MolinoLab, l’espai de creació artística i cultural situat a l’oest de Salamanca, dins dels circuits internacionals d’Europa Creativa, amb la finalitat de trobar partners i aliats per a futurs desenvolupaments.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
M’és difícil triar una favorita entre tantes peces, però a la que més temps vaig dedicar va ser Model Collapse (Tetem). Un projecte de world building immersiu que explora el paisatge ocult darrere la IA generativa. Una sèrie d’escultures cibernètiques i relíquies interconnectades i un lloc de comandament on pots investigar sobre el lore d’aquest univers. Una reflexió sobre el paper de la IA en l’extracció de recursos i dades.
Marc Vilanova
Bio
Marc Vilanova és un artista sonor i visual establert a Barcelona. Les seves obres prenen la forma d’escultures expandides que generen un diàleg entre so, llum i moviment. Mitjançant l’experimentació tecnològica i material, la seva pràctica es relaciona amb l’ecologia acústica, el posthumanisme i els llindars de la percepció. Els seus entorns íntims i sensorials conviden a una escolta profunda com a forma de consciència ambiental, afavorint la sintonia amb el món més-enllà-de-l’humà.
Quina va ser la teva participació en el festival?
En aquesta edició d’Ars Electronica 2025 vaig tenir el privilegi de participar per segon any consecutiu en l’exposició temàtica del Bunker, que és la mostra central de Post City, seu neuràlgica del festival.
En aquesta ocasió hi vaig presentar Phonos, una escultura sonora formada per 208 altaveus reciclats, cadascun restaurat, despullat de la seva membrana original i reprogramat per rebre una freqüència infrasonora única. Els infrasons, situats per sota del llindar auditiu, són vibracions que, tot i ser invisibles i sovint ignorades, modelen els ecosistemes i afecten el benestar d’humans i més-que-humans. Malgrat que encara són un camp poc investigat i gairebé sense regulació, aquests sons de baixa freqüència constitueixen una part essencial de l’entorn acústic planetari.
La peça explora aquesta dimensió inaudible a partir de la fragilitat mecànica dels mateixos altaveus. En ser massa petits per projectar aquestes freqüències a l’aire, els dispositius mostren el seu esforç físic: les bobines vibren, les membranes es tensen i tremolen, i els mecanismes grinyolen. Un algorisme inspirat en el comportament col·lectiu animal organitza aquests moviments en una polirítmia en constant transformació, un mosaic de tremolors i brunzits que mai no es repeteix exactament igual. El resultat és una escultura que es percep alhora com a monumental i íntima, una gran màquina que respira i palpita com un organisme viu.
Malgrat l’escala monumental de la instal·lació, Phonos convida a apropar-s’hi, a tenir una experiència íntima i una escolta atenta. La peça genera un espai compartit en què el públic pot sintonitzar amb aquestes vibracions invisibles i prendre consciència de les relacions que establim amb els mons sonors que ens envolten i ens sostenen. Es tracta d’una invitació a escoltar amb el cos, un exercici d’empatia acústica que ens permet cuidar i reconèixer la importància d’aquells sons que, tot i ser inaudibles, configuren la nostra experiència del món.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
Una de les obres que em va cridar especialment l’atenció va ser tele-present wind (Mars wind version) de David Bowen, un camp de tiges seques d’herba sostingudes per dos motors que les mouen segons les dades recollides pel sensor de vent del ròver Perseverance a Mart. Em va impressionar la simplicitat, la delicadesa i l’elegància amb què transforma i visualitza aquestes dades. Fora de les sales d’exposicions, el highlight del festival va ser sens dubte el directe d’AMA de Maria Arnal, amb una posada en escena meravellosa.
Maria Arnal
Bio
Maria Arnal és cantant i compositora. És una de les veus més reconegudes i trencadores del panorama musical contemporani a Espanya. Establerta a Barcelona, combina la seva faceta de creadora de cançons, que encreuen pop, electrònica i música tradicional polifònica, amb projectes que experimenten amb el so, la tecnologia i l‘art.
Actualment, investiga les possibilitats dels models de veu sintètics generats amb intel·ligències artificials, com a guanyadora de la beca S+T+Arts, en un projecte juntament amb el Centro Nacional de Supercomputación, alhora que ha estat composant el seu pròxim àlbum, el primer en solitari de llarga durada.
Quina va ser la teva participació en el festival?
Vaig presentar AMA, una performance que fusiona veu, cos i intel·ligència artificial des d’una perspectiva feminista. El projecte reflexiona sobre la sobirania vocal i la separació entre el cos i el so. Realitzat en col·laboració amb centres de recerca i cinc ballarines, usa veus sintètiques creades a partir de la meva pròpia veu que es modulen a través del moviment, donant lloc a una expressió coral viva i en constant transformació. AMA és el meu primer treball en solitari.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
Phonos de Marc Vilanova, de la peça d’en Marc m’encanta la tensió que hi ha entre el seu caràcter escultòric, tan gran, abundant i maximalista, per dir-ho d’alguna manera, i la seva capacitat sonora, física i mecànica, tan subtil i delicada. M’encanta que sigui una peça sonora que demana molt de silenci per poder captar-ne el so, i m’agrada molt això des del punt de vista de la composició musical. També m’agrada molt que tot el material sigui reciclat, i aquest límit, entre cometes, de deixalla, que encara conserva un ús, potser ja molt vell.
Mario Santamaría
Bio
Mario Santamaría és un artista establert a Barcelona l’obra del qual se centra en l’encarnació de protocols computacionals, realitzant accions com viatjar físicament a la seva pàgina web repetint el recorregut de les dades; anar de cerveses per la ciutat com un algorisme de Google o fundar un operador turístic basat en la infraestructura física d’Internet. Docent en la Universitat Elisava de Barcelona i comissari de la Internet Yami-Ichi en el CCCB i Matadero Madrid. La seva obra ha estat exposada internacionalment en centres com: ZKM Karlsruhe, WKV Stuttgart, MACBA Barcelona, CENART Mèxic, Arebyte Londres, Les Rencontres d’Arles i C/O Berlín.
Quina va ser la teva participació en el festival?
El meu treball Emerald Black Latency ha estat nominat al S+T+ARTS Prize. El projecte parteix del sistema de cable submarí Medusa, una infraestructura de telecomunicacions de cable de fibra òptica submarí de 8.700 km, prevista per a 2026, dissenyada per millorar la connectivitat en el Mediterrani i connectar Europa amb el nord d’Àfrica. El projecte pren com a referència un tram de 7 km entre la costa de Sant Adrià del Besòs (Barcelona), on es troba un dels punts d’aterratge, i la mar Balear. Aquest segment, documentat en informes oficials, es reprodueix en el mapa global de Google, incorporant imatges generades en estudi que es poden veure en mode Street View. A través d’aquest procés, es crea un encreuament entre la realitat i la ficció, simulant l’experiència impossible de caminar per un cable de fibra òptica, que pot tenir menys d’1 mm de gruix.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
World at Stake de Total Refusal (Susanna Flock, Adrian Jonas Haim i Jona Kleinlein). Molt ben instal·lada en els subterranis de l’edifici postal amb tres pantalles de gran format. Una peça hipnòtica sobre l’espectacle, la identitat i la catàstrofe, que detona profundament sinistra instal·lada en un context festivaler de grans públics.
Mónica Rikić
Bio
Mónica Rikić (Barcelona, 1986) és una artista electrònica la pràctica de la qual se centra en la creació d’objectes electrònics i robots artesanals concebuts com a eines per a la reflexió crítica col·lectiva. La seva obra s’ha presentat en festivals i centres de referència com ara Ars Electronica, la Biennal Manifesta, ISEA o Sónar, entre altres. Ha estat distingida amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, i des de fa més d’una dècada els seus projectes s’exhibeixen en institucions i festivals nacionals i internacionals.
Quina va ser la teva participació en el festival?
Vaig presentar un taller basat en la recerca que duu a terme amb Somoure. En el seu taller/performance/xerrada va utilitzar l’acte de donar a menjar com a metàfora per a explorar com podem conviure amb la tecnologia en el futur. En lloc de cuinar el menjar, la «recepta» va ser un robot dissenyat per donar a menjar i que construïm conjuntament amb els assistents al taller. Els participants van debatre conjuntament com havia de ser aquesta eina. L’espai estava muntat com si es tractés d’una cuina, amb eines de cuina barrejades amb components electrònics. El grup de participants va donar vida al procés mitjançant les seves converses i decisions entorn del prototipatge.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
Requiem for an exit (Thomas Kvam i Frode Oldereid), guanyadora del prestigiós Golden Nica a Expanded Animation. «Em fascina tant per la seva temàtica com per l’impacte que genera en l’espectador aquest cap enorme, robotitzat i amb una projecció d’un rostre que parla. M’agrada la manera en què aborda la crítica del temps present en el seu discurs. La transformació i la presència mecànica em ressonen profundament, perquè connecten amb els interessos de la meva pròpia pràctica artística».
Playmodes
Bio
Playmodes és un tàndem d’artesans digitals. Santi Vilanova i Eloi Maduell, formats en el camp del disseny gràfic, la composició musical i l’enginyeria informàtica, conceben obres en la cruïlla de l’art, la ciència i la recerca audiovisual. Tots els seus projectes es desenvolupen mitjançant tecnologies de factura pròpia i prenen la forma d’instal·lacions immersives de llum i so, d’obra pictòrica, de dispositius escultòrics, de ginys cinètics, d’escenografies o de concerts multimèdia que exploren un univers abstracte de música visual. Inspirats pels fenòmens naturals, la recerca científica, la literatura, l’art abstracte, l’animació experimental o la música contemporània, desenvolupen peces abstractes que, des de múltiples perspectives, consoliden la percepció de l’espai, la llum, el so i el temps.
Quina va ser la vostra participació en el festival?
El nostre projecte ASTRES: Mapping the Firmament ha estat nominat a l’S+T+ARTS Prize. És una experiència immersiva que busca recuperar el patrimoni universal del firmament i conscienciar sobre la pèrdua progressiva del cel nocturn a les ciutats contemporànies. Mitjançant l’ús innovador de projecció làser i àudio, i la visualització i sonificació de dades astronòmiques, el projecte no només reivindica la bellesa i el misteri del cosmos, sinó que també convida a redescobrir una antiga forma de mirar els estels.
A partir d’un giny tècnic de mapatge estel·lar, creem espectacles on el llenç base són les coordenades dels punts que defineixen les estrelles. A partir d’aquest llenç, creem noves constel·lacions aleatòries, i fent servir tècniques de sonificació de dades, transformem el firmament nocturn en una partitura audiovisual, on a cada estel se li assigna una nota musical i un comportament visual.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
ON AIR (Peter van Haaften, Michael Montanaro i Garnet Willis) que és una instal·lació interactiva d’art sonor que recull veus i en genera modulacions sonores a través d’una sèrie d’escultures cinètiques plenes de fantasia. L’obra culmina en una harmonia coral de miralls, que es transforma en una performance de so, ritme i llum.
L’obra destaca per l’ús sofisticat de sistemes de captura i processament de veu en temps real. Les veus del públic són enregistrades i modulades mitjançant algorismes de síntesi i transformació sonora, que es tradueixen en variacions acústiques sincronitzades amb el moviment mecànic de les escultures. Aquests elements cinètics, equipats amb sensors i microcontroladors, reaccionen a les dades sonores i lumíniques generant un entorn immersiu on el so, la llum i el moviment formen un únic llenguatge.
Yolanda Uriz
Bio
Creient que la imaginació és una de les nostres millors eines per a afrontar la policrisi actual, Yolanda Uriz treballa amb olor, so i tecnologia digital, investigant la comunicació química interespecie i el potencial del llenguatge olfactori per a relacionar-nos amb el no humà. La seva pràctica es materialitza en entorns peculiars i instal·lacions interdisciplinaries que inciten a ampliar subjectivitats, i ha estat presentada en festivals com ara ISEA, Ars Electronica, Eufònic, Sonar+D, Wroclaw Biennale o Sonic Acts, entre altres.
És membre fundador del col·lectiu iii (instrument inventors initiative, Països Baixos), amb el qual col·labora de manera regular.
Quina va ser la teva participació en el festival?
Chemical Calls of Care II (2025) és una instal·lació multidisciplinària que explora la possibilitat de la comunicació àudio-olfactòria amb les plantes mitjançant un sistema tecnològic especulatiu, amb l’objectiu de construir relacions horitzontals amb la biosfera. Convida el públic a participar en la comunicació química, un llenguatge no verbal que no comprenem del tot. L’obra empra tubs flexibles i ventiladors per transmetre missatges químics de les plantes als éssers humans i, a l’inrevés, permet als visitants enviar missatges olfactoris a les plantes utilitzant elements que promouen el seu benestar. Al seu torn, compta amb sensors de gas que capten les dades atmosfèriques i les tradueixen en sons hàptics, facilitant la seva comprensió per part dels éssers humans.
En un moment marcat per crisis geopolítiques i ecològiques i socials, Chemical Calls of Care II respon al tema del festival «PANIC – yes/no» (PÀNIC – sí/no) proposant la cura com a alternativa radical al pànic, fomentant la cura mútua a través d’un llenguatge horitzontal i interespecie basat en la reciprocitat i l’empatia amb l’entorn natural.
Presentada i adquirida per la New Art Foundation, Chemical Calls of Care II és la segona versió del projecte, la primera versió del qual es va presentar en el festival Schemerlicht (Països Baixos) 2024, comissariada per la Siuli Ko.
Quina peça destacaries d’aquesta edició?
Fluid Anatomy (Ioana Vreme Moser), recupera els experiments de computació analògica amb fluids de mitjan segle XX, desplaçats per l’electrònica i els materials que han perdurat fins als nostres dies. Presenta un sistema obsolet però funcional, en el qual una xarxa de tubs i cavitats transparents de formes orgàniques fa visibles operacions de càlcul. Em va atrapar la seva poesia, em va recordar a un sistema biològic com pot ser el fluir de la sang en els mamífers o la saba en les plantes, desdibuixant els límits entre l’orgànic i el tecnològic. Em resulta interessant que, alhora que rescata un capítol oblidat de la història de la computació analògica, proposa maneres diferents d’imaginar altres formes de tecnologia.
Algunes reflexions finals
En conjunt, les opinions recollides coincideixen a assenyalar a Ars Electronica com un espai de trobada, en el qual s’estableixen i reactiven vincles professionals i personals que enforteixen una comunitat internacional entorn de l’art, la tecnologia i la reflexió crítica sobre el futur. El festival es percep com un àmbit d’inspiració, intercanvi i enriquiment intel·lectual, capaç de propiciar col·laboracions i debats que transcendeixen la seva durada temporal. No obstant això, també s’assenyala la magnitud de l’esdeveniment, l’amplitud del qual pot resultar aclaparadora, i es planteja una reflexió crítica sobre les condicions estructurals que sustenten aquest tipus d’esdeveniments. Se subratlla la importància de promoure pràctiques culturals més equitatives i models de remuneració justos, en coherència amb els valors de sostenibilitat i cura que festivals crítics d’aquest tipus busquen representar.
No voldríem acabar l’article sense reiterar el nostre més sincer agraïment als artistes nacionals amb projecció internacional que han participat en aquesta conversa a diverses veus. Esperem veure-us l’any que ve 🙂.
Cita recomanada: BERGA-CARRERAS, Quelic; BLASCO-SOPLON, Laia; VILÀ, Irma; MOR, Enric. Ressons de l’Ars Electronica 2025. Mosaic [en línia], novembre 2025, no. 205. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n205.2513
Deja un comentario