«Nostalgia de futuro: atravesando el colapso» és una exposició d’art (visual i digital) curada per Luca Carrubba i Eurídice Cabañes per a la sala La Capella de Barcelona entre octubre de 2025 i gener de 2026. És una exposició que, a través de les obres de diferents artistes, cerca dialogar amb el públic sobre els imaginaris de futurs més enllà de les crisis actuals. La reflexió d’aquest treball curatorial s’origina en el concepte de futur, entès com un lloc en disputa. Al llarg de la història de les civilitzacions, la idea de futur ha anat canviant i adaptant-se a cada època. Vivim en un món en el qual els futurs imaginats són colonitzats per escenaris de crisis. Assumim l’ensorrament com un horitzó cert del nostre futur immediat, mentre aquest se’ns escorre entre els dits. Som orfes de futur. El futur és ja un espectre que se’ns apareix fugaçment per convertir-se en arxius visuals i interactius del passat. Un futur passat, negat, tancat, aixafat en aquest present que no s’obre a altres formes culturals, socials, polítiques i ecològiques. La cronofagia és un concepte útil per descriure aquest procés: un temps que es devora a si mateix, condemnat a la repetició accelerada de l’instant, sense sedimentació del pensament ni horitzó. La cronofagia és l’acceleració del temps en el capitalisme tardà, una acceleració que només produeix una successió d’instants i dificulta articular altres temporalitats.
És en aquesta reconfiguració social del temps que es produeix una tensió entre memòria i nostàlgia. La nostàlgia és una arma de doble tall. En la seva forma més reaccionària, la nostàlgia és l’anhel per un passat idealitzat, una evocació romàntica que passa per alt les contradiccions i desigualtats del temps que es pretén recuperar. Com indica Svetlana Boym a The Future of Nostàlgia, aquesta nostàlgia restaurativa intenta construir mites d’estabilitat i harmonia que es troben lluny de la realitat històrica i que només responen a necessitats del present. D’aquesta manera, la nostàlgia es converteix en una eina de poder, manipulada pels discursos polítics que apel·len a la memòria col·lectiva esbiaixada de les societats per justificar projectes autoritaris o excloents. El salt que proposa Boym en relació amb la nostàlgia consisteix a entendre-la com una forma de resistència quan s’utilitza per recuperar memòries d’un passat oblidat. La nostàlgia reflexiva, segons l’autora, desconstrueix el passat identificant subjectes, històries i esdeveniments que han estat marginalitzats, reconstruint així nous camins de futurs possibles. Un rescat del relat de la memòria que comporta una acció d’edició de futurs. En aquest cas, la nostàlgia crítica no anhela el passat, sinó la restauració dels horitzons arrasats pel progrés capitalista, colonial o tecnocràtic. Des del pensament descolonial, la memòria no és només un recompte del passat, sinó un camp de negociació d’identitats, resistències i futurs possibles. La pensadora i artista María Ignacia Ibarra argumenta que la modernitat va imposar una narrativa històrica que va marginalitzar les epistemologies no occidentals, desplaçant sabers i cosmovisions en favor d’un relat hegemònic del progrés. La nostàlgia reflexiva, llavors, pot entendre’s com una estratègia per recuperar – des d’una perspectiva occidental– aquells mons possibles que van ser interromputs per la colonització i el necrocapitalisme, obrint la possibilitat transformativa del present. La memòria és un espai de conflicte en el qual tensionar el relat de la història i la imaginació radical dels futurs desitjables. Així que, la nostàlgia de futur com a oxímoron no pretén glorificar un passat idealitzat, sinó mostrar el mateix procés estetitzant que s’ha usat per parlar del passat i que ara es projecta vers el futur.
Per avançar en aquesta recerca curatorial i, finalment, realitzar la selecció de les peces, així com la seva museografia, s’han utilitzat tres conceptes que han servit de brúixola conceptual. Abans de procedir amb l’exposició de les seves idees, és fonamental aclarir que aquests conceptes no constitueixen per si sols una taxonomia que, en etapes posteriors, s’hagi emprat per dur a terme la labor de museografia. En canvi, els conceptes usats es troben, en cert grau, en diàleg amb totes les peces seleccionades i componen un espai discursiu comú. D’aquí la decisió museogràfica, liderada per Meritxell Ahicart, de no separar per seccions i espais tancats, sinó vehicular la mirada a partir d’una relació formal i espacial entre les obres de l’exposició.
Permacomputació: tecnologies que perduren
La permacomputació adopta la permacultura com a marc de resiliència i regenerativitat per dissenyar i utilitzar tecnologies. És una comunitat de pràctica per simplificar, per obrir caixes negres, per restaurar i recombinar maquinari obsolet, per prendre els límits materials i energètics com a estètica i política. Un exemple d’aquesta aproximació tecnològica és l’obra Khipu | Computador Prehispánico Electrotextil de Constanza Piña (figura 1). Aquesta escultura evoca un futur passat, ressignificant els nusos dels khipus andins com un sistema de computació ecològica. L’obra postula una ucronia: ens suggereix què hauria passat si, en comptes de microxips, haguéssim continuat desenvolupant aquesta tecnologia tèxtil. Així mateix, l’artista estableix una connexió entre la seva obra i el concepte de ch’ixi. Silvia Rivera Cusicanqui utilitza aquest terme per reflexionar sobre el mestís i l’híbrid, sense implicar fusió ni puresa. És a dir, el ch’ixi no busca reconciliar els oposats ni esborrar les diferències, sinó conviure amb la contradicció. És una computadora que desafia la narrativa colonial i obre la possibilitat de futurs tecnològics més justos. És possible trobar aquest abordatge també en l’obra de Xavi Manzanares, Autonomía de las Cosas (figura 2). La peça proposa un espai sonor generat per dos eixams d’«insectes electrònics» que conversen a partir d’algorismes generatius. La tecnologia d’avantguarda en dispositius, no sols de baix cost, sinó també de baix consum energètic, està realitzada amb maquinari i programari lliure. Aquesta artesania digital ens obliga a pensar la nostra relació amb l’obsolet. La peça Radiofonic Sculpture de Rabia Williams (figura 3) és una intervenció in situ a la sala durant els dies de muntatge, partint d’aquesta noció de l’obsolet tecnològic i posant-la en diàleg amb la memòria. L’escultura és una ràdio de galena; el tipus més simple de receptor de ràdio que no necessita font d’alimentació, ja que s’alimenta de l’energia de les ones de ràdio que rep. L’artista combina restes reciclades i objectes personals per construir un artefacte que es converteix en un fòssil tecnològic per un futur pretèrit.
Holobiont: simbiosi i codependència
L’holobiont es defineix com un consorci multiespècie en el qual cada organisme es considera en funció dels components que conformen l’associació entre l’hoste i les microbiotes. Aquesta noció, sintetitzada en l’expressió «mai hem estat individus», desubjetivitza el subjecte modern en assemblatges interdependents i estableix una connexió amb el concepte de «simpoiesi» (fer-amb) proposat per Donna Haraway. L’obra BSM/MTHCv3 d’Óscar Martín Correa (figura 4) proposa un ecosistema bioartificial en el qual interactua un organisme (la floridura de llim Physarum polycephalum) amb una IA sonora. Junts creen un paisatge sonor que subverteix la noció d’autoria basat en una simbiosi radical entre l’orgànic i l’algorítmic que ressona amb el pensament de la biòloga Lynn Margulis. Novament apareix l’artesania en el fet tecnològic. Cada aspecte de l’obra està realitzat a mà per l’artista, mostrant com la tecnologia digital és també un espai d’acció polític (l’apropiació dels mitjans) i estètic (la interfície mostrada en la pantalla que es pot apreciar en l’obra). L’obra MICROuniversos de l’artista Hamilton Mestizo Reyes (figura 5) es mou a partir d’un enteniment profund de l’holobiont en mostrar-nos la vida microscòpica suspesa en l’aire com a paisatges estel·lars. Recol·lecta mostres de microorganismes aeris de tot el món i els conrea en plaques de Petri, revelant el món invisible que ens envolta. La mostra de les diferents caixes de Petri està acompanyada per una projecció d’aquestes a gran escala: un format que amplifica la mateixa relació amb l’univers i les galàxies que semblen representar. La seva proposta comparativa del petit i el gran aborda la interrelació de totes les escales de l’univers. Amb la mostra del seu laboratori portàtil de biohacking en tancar la instal·lació, l’artista estableix un vincle amb el viu com a expressió emergent de creació col·lectiva i com una plataforma per a l’especulació.
Per part seva, el documental Wiñotuay chi lewfü de María Ignacia Ibarra i Wladimir Riquelme (figura 6) i el videojoc Atuel de Cooperativa Matajuego (figura 7) conversen com a afluents d’un mateix corrent que ens parla de memòria, resistència i vida en els rius. Ambdues assumeixen la veu de l’aigua i de les comunitats (humanes i no humanes) que depenen d’ella, exposant els danys de l’extractivisme i de la mala gestió de l’aigua. Si el documental és una proposta d’afirmació comunitària enfront de la destrucció extractivista – inspirant-se en el «sentipensar» maputxe amb les aigües–, el joc busca donar agència –a través d’extractes d’entrevistes reals amb historiadors, biòlegs, geòlegs i vilatans– creant una narrativa polifònica sobre el passat, present i futur del riu. No hi ha futur sense cossos d’aigua.
Compost: convertint deixalles en oportunitat
El compost és tècnica i metàfora. Com a pràctica, transforma les deixalles en terra mitjançant cicles de calor, d’humitat i d’activitat microbiana. En l’àmbit polític, desactiva les il·lusions de transcendència de caràcter posthumà. D’aquí es deriva un llenguatge de parents distants, així com d’hibridacions i combinacions impures, que constitueixen una condició necessària per al futur, d’acord amb les idees de Haraway.
En aquesta línia especulativa, trobem l’obra 2.8B420k de l’artista Andy Gracie (figura 8). És un projecte que actua com un experiment conceptual alhora que una proposta arquitectònica real. Planteja erigir un monument anomenat El Objeto per celebrar la fi de tota vida a la Terra. El títol es refereix a un futur molt llunyà: dins d’uns 2.800 milions d’anys, el Sol serà molt més brillant i la temperatura mitjana de la Terra serà de 420 K (147 °C), amb el que desapareixeran les últimes restes de vida microbiana. El monument està pensat per a activar-se amb una «fallada material» exactament a aquesta temperatura, en un gest performatiu per celebrar el canvi de planeta biològic a postbiològic. Com que no contempla testimonis de la performance, el monument viu per si mateix, per una Terra morta i per l’univers. Amb el mateix mètode científic que s’usaria en un experiment de paleoclimatologia (però amb temporalitat invertida), aquesta peça ens convida a reflexionar sobre el temps profund, les diferents eres geològiques de la Terra i els límits de la imaginació sobre el temps.
En completar l’exposició, es troba l’activació de l’obra Secreto Ancestral VR, de Francisca Silva i María José Díaz (figura 9). És un projecte de realitat virtual cocreat amb persones de la Nació Q’ero del Perú, els últims descendents dels inques. La pel·lícula és un viatge immersiu a través dels paisatges de la serralada de Vilcanota, on viuen els q’eros, per conèixer la seva cosmovisió i la seva connexió amb la naturalesa.
Conclusió: ressons del futur
L’imaginari i els relats activats durant el procés curatorial han contribuït a l’elaboració de dues peces que se sumen a les obres que els artistes han compartit generosament. La primera és un llibre escrit per Eurídice Cabañes (figura 10), que adopta el format de «tria la teva pròpia aventura». Es tracta d’una obra que proposa la interacció del lector mitjançant la selecció de porcions del relat: una proposta de ciència-ficció que, segons la intenció dels curadors, opera com una preqüela literària a l’exposició. La segona peça consisteix en un relat sonor, concebut per Luca Carrubba i Eurídice Cabañes, i executat per l’artista sonor Mathias Klenner (figura 11). Aquesta obra, que ha d’entendre’s a manera d’epíleg, proposa una reexaminació de tota l’exposició i insta a adoptar una sensibilitat radical que permeti imaginar temps que transcendeixin a les crisis contemporànies.
Cita recomanada: CARRUBBA, Luca. «Nostalgia de futuro». Una exposició sobre futurs desitjats. Mosaic [en línia], gener 2026, no. 206. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n206.2516
Deja un comentario