Tal com cantava Shirley Bassey a la cançó dels Propellerheads:
«They say the next big thing is here, That the revolution’s near, But to me it seems quite clear […] That it’s all just a little bit of History repeating».
La lletra gira al voltant dels suposats estils musicals innovadors que en realitat no són res més que reciclatges de música de generacions anteriors que l’actual ja no recorda, però s’aplica igual de bé a aquest big thing que sentim contínuament sobre la IA generativa.
Aquest número de Mosaic explora els límits, les implicacions, les motivacions i l’abast real d’aquesta nova revolució tecnològica amb una sèrie d’excel·lents articles interdisciplinaris. Però abans de presentar-los, primer deixeu-me fer una mica de Shirley Bassey i cantar-vos, perquè penso que bona part del hype que sentim sobre la intel·ligència artificial només és un altre fragment d’història que es repeteix.
«And I’ve seen it before»
Corria l’any 2005 de nostre Senyor, i la World Wide Web començava a formar part de la nostra vida i molts sentíem que havia vingut per quedar-s’hi i canviar-nos-la. Llavors, l’editor de llibres tècnics Tim O’Reilly va publicar el seu famós manifest de la Web 2.0 i la revolució va arrencar.
Ràpidament es van construir tota una sèrie de discursos al voltant d’aquest nou fenomen. El món dels creatius es mostrava distant, si no directament espantat, per la nova dinàmica i veien en la Web 2.0 la mort de l’art, de la literatura i del disseny de qualitat, en un futur on cada persona es faria la seva web, el seu logotip, els seus poemes i les seves pel·lícules.
El món comercial va veure en la Web 2.0 les paraules màgiques per vendre qualsevol cosa, i van decidir que si tot tenia un botó per dir «m’agrada» i reenviar la URL a una xarxa social i tot estava fet amb colors pastel i rectangles amb les cantonades arrodonides, aleshores era Web 2.0 i així s’havia d’anunciar arreu del món.
Els tecnopessimistes veien un món d’individus aïllats contemplant les seves pantalles i consumint saviesa d’un oceà de tres centímetres de profunditat, mentre que els tecnoptimistes ens parlaven d’un feliç nou món on els ciutadans esdevindríem periodistes i explicaríem les coses tal com són, tal com les vivíem en el mateix moment, tot acabant així amb el monopoli de la veritat en mans dels mitjans de comunicació de masses.
Els futuristes –intentant aconseguir com a mínim uns 15 minuts de la fama mundial que va obtenir Tim O’Reilly– van començar a llançar tota mena d’idees peregrines de com seria la web del futur que, evidentment, tindria l’original nom de Web 3.0. I per què quedar-se aquí? Així, sense cap complex alguns parlaven de la revolució que comportaria la Web 4.0 –amb ulleres 3D– o la Web 5.0, que inclouria aromes i sabors.
El temps, però, ha posat les coses al seu lloc: l’etiqueta Web 2.0 corre el perill d’acabar com un element més de nostàlgia prestada en una cançó urbana a l’estil de la «Nochentera», i les fabuloses Web 3, 4, 5 i 6.0 són en parador desconegut, fent companyia als oblidats experts que les predeien.
La Web 2.0 realment va canviar la nostra vida, però ben poques de les situacions imaginades per pessimistes o optimistes es van complir. En comptes d’ otakus aïllats a casa seva, el que tenim són persones hiperconnectades que intenten seguir les narracions postmediàtiques de centenars d’amics, i els bots i les fake news han ensorrat el somni del periodisme ciutadà 2.0.
La lliçó que finalment ens dona aquest petit fragment d’història que es repeteix és que la Web 2.0 ens ha fet la vida més fàcil en alguns aspectes i més difícils en altres, però ni els creatius han perdut la seva feina ni els mitjans de comunicació han desaparegut i, finalment, els humans continuem essent més o menys els mateixos.
«And I’ll see it again»
Si revisem una mica el hypey el critihype al voltant de la IA generativa, veurem que en el fons tan sols és aquest fragment d’història que es deleix a repetir-se.
Les veus que parlen de la fi de la creativitat, de màquines generant il·lustracions, logotips, pel·lícules i novel·les que substituiran els humans són pastades a les que feien els mateixos paral·lelismes cassàndrics sobre com la Web 2.0 deixaria sense feina il·lustradors, fotògrafs i dissenyadors, i les seves prediccions tenen la mateixa solvència que les dels seus predecessors.
No cal insistir que AI-powered és el nou equivalent de Web 2.0. Ara de cop i volta, si un posa un algoritme que faci quatre càlculs estadístics ràpids, ja és un state of the art AI o introduir un plugin que cridi ChatGPT converteix una aplicació mòbil en el teu insubstituïble assessor personal.
De com els optimistes i els pessimistes diuen que la IA transformarà totalment les nostres vides no cal fer-ne cinc cèntims: totes i tots hem llegit centenars d’articles revisant els cataclismes que la IA ens portarà, i també ens han explicat com milloraran tots els aspectes de la nostra vida.
Ara, amb una World Wide Web i unes xarxes socials més madures i més plenes, és gairebé impossible no topar-nos amb alguna entitat humana futurista que ens explica com serà el futur proper i com aquest o aquell model o programa és encara millor que ChatGPT o que Bard, o que el futur encara és combinar aromes per generar experiències úniques, perquè ara la mixtura la farà una IA!
La realitat, un cop més, no és ni la humanitat esclavitzada per una totpoderosa IA ni la utopia on les màquines ens fan tota la feina i nosaltres –com deia Marx en La ideologia alemanya– ens podem dedicar «avui a això i demà a allò; que pugui caçar al matí, pescar a la tarda i cuidar el bestiar a la nit, i després de menjar, si em plau, dedicar-me a criticar, sense necessitat de ser exclusivament caçador, pescador, pastor o crític, segons els casos». La realitat és que alguns oficis desapareixeran, en sorgiran de nous i molts es transformaran, però els humans continuarem essent bàsicament la mateixa cosa.
Això no significa ni de bon tros que no calgui preocupar-se per aquesta nova revolució. La veritat és que no tot canviarà per a bé, i som nosaltres els qui hem de decidir al final quins canvis són positius i quins cal deixar al taulell de dibuix. És necessària, per tant, una reflexió informada que permeti destriar allò bo d’allò dolent, la predicció gratuïta del perill real. En aquest número teniu quatre articles que fan perfectament aquesta feina i que us animo a llegir de manera reposada i crítica per compensar tant de hype i de critihype.
La catedràtica i doctora en informàtica Karina Gibert ens ofereix una introducció entenedora a la intel·ligència artificial, tot explicant-ne la història i distingint entre els apropaments simbòlics i els basats en xarxes neuronals, i ens dona les bases per entendre millor les possibilitats i els perills de la IA generativa.
«Desmitificant la intel·ligència artificial: entre alarmes i realitats», del filòsof Ferran Adell, continua la feina de clarificar aquestes possibilitats i perills de manera sistemàtica, informada i sense alarmismes, tot distingint entre les problemàtiques interessades que algunes persones ens volen fer creure que portarà la IA generativa contra aquells problemes reals i actuals de què sí que cal fer-nos càrrec.
Una reflexió genèrica, com la que ofereixen tots dos articles, ha d’estar acompanyada per una anàlisi de les aplicacions específiques. L’impacte de la IA generativa no serà el mateix en totes les disciplines i activitats humanes. Així, els següents dos articles canvien l’enfocament i analitzen de manera rigorosa com la IA generativa portarà canvis en dos camps específics.
L’article del teòric del disseny Ariel Guersenzvaig i de l’investigador en intel·ligència artificial Javier Sánchez Monedero explora com l’ús sistemàtic del LLM per estalviar-nos la tasca de llegir referències i deixar que la IA ens en faci un resum pot tenir conseqüències no desitjades, i cal ser crític amb l’ús ingenu de la IA generativa en la recerca científica i en humanitats.
Finalment, el text del filòsof Alger Sans Pinillos argumenta com un catàleg digital organitzat a partir de la IA generativa, si s’utilitza de manera correcta, pot –partint d’un model abductor per a la seva construcció i organització– ajudar a detectar biaixos en les actuals ofertes culturals de museus i posar-hi remei.
La revolució és aquí i, sense alarmismes, hem de reflexionar sobre què implica i saber aturar a temps les conseqüències no desitjades. Permeteu-me, per tancar, unes línies més de History Repeating:
«Life’s for us to enjoy Woman, man, girl and boy, Feel the pain, feel the joy Aside set the little bits of history repeating».
Cita recomanada: CASACUBERTA. David. Just a little bit of history repeating. Mosaic [en línia], juliol 2023, no. 199. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n199.2307
Deja un comentario