El març de 2020, el món es va fer petit. De sobte, l’espai de cadascú es va reduir estrictament a l’espai domèstic. L’entorn privat deixava de ser un lloc més per convertir-se en tot el nostre món. I sense previ avís això feia que, si bé per uns representava trobar-se a casa, a allò que hom identifica com a casa seva, per molts altres convertia situacions provisionals, o d’impàs, en un llarguíssim parèntesi on tot restava aturat.
En aquest context naixia el projecte The Smallest of Worlds – A Social Landscape of Collected Privacy, que ja en el títol presenta un joc de paraules entre la petitesa del món de cadascú –reduït a les quatre parets d’on fossin en aquell moment– i el fet que aquell fenòmen era global.
La casualitat va voler que en aquell moment, tres artistes estiguéssin en la fase inicial d’un projecte on volien experimentar amb les propietats específiques de la Realitat Virtual com a eina d’’storytelling’, tot fent servir una combinació d’interacció, espais 3D creats a partir de fotogrametria, i l’exploració dels objectes i els espais com a contenidors i catalitzadors d’històries.
Com si fos una premonicío, els tres autors treballàvem a distància, fent videoconferències amb un programa tan famós llavors com ràpidament oblidat: Skype. Uwe Brunner, arquitecte i artista, des de Viena, Bettina Katja Lange, escenògrafa i videoartista, des de Berlin, i l’autor d’aquest text, Joan Soler-Adillon, artista i investigaor, des d’El Brull. Quan va començar el confinament, ens va resultar inevitable dirigir la mirada cap a aquest, i a com estava reconfigurant el significat de l’espai domèstic.
Així, explorant l’espai propi, demanant inicialment ajuda a amics, familiars, i coneguts per tal de fer les primeres proves, vam començar a configurar el projecte. Demanàvem vídeos d’un o dos minuts escanejant un espai rellevant durant el confinament, i un testimoni en forma d’enregistrament de veu. El vídeo el convertíem a fotogrametria –una tècnica que transforma fotogrames a espais 3D– i de l’àudio en seleccionàvem petits fragments.
Oficialment, The Smallest of Worlds va començar a existir com a projecte resident al VRHAM! 2020. A partir d’aquest punt, la crida a contribuir-hi es va convertir en global, de manera que el projecte va aconseguir, en uns mesos, més de 300 participacions de 40 països diferent. Des del Brasil o Estats Units fins a la Xina, passant per Alemanya, França, Eslovènia, Kosovo, Singapur, el Japó, Marroc, Egipte o Catalunya entre molts d’altres. A partir d’aquí, descartats els vídeos que per qüestions tècniques no es convertien bé a espais 3D mitjançant la fotogrametria, els autors teníem a les nostres mans una col·lecció prou significativa d’espais diferents, alguns amb persones i altres buits, i testimonis d’àudio tant en anglès com en moltes de les llengües locals dels territoris des d’on s’havien enviat les col·laboracions.
Amb aquestes peces es van crear cada un dels espais que conformen The Smallest of Worlds, combinant les peces amb una bona –i intencional– dosi de llibertat artística, que no n’elimina pas el valor documental. Així, cada un dels espais de l’obra hi trobem una combinació de les contribucions rebudes, ja siguin d’una sola persona o de diverses alhora. Una biblioteaca Pristina, Kosovo, una composició d’un pis a Nova York i un a Berlin, una habitació feta a partir d’una contribució des de Mèxic, el Marroc, Egipte, França i Catalunya, etc. En cada un d’aquests espais, el visitant és convidat a explorar i escoltar, però també a interactuar, ja que certs elements visuals i sonors només s’activaran amb les seves accions.
Entre aquests espais, la peça crea un recorregut no lineal on l’usuari tria on anar en cada moment. Aquesta estructura és poc habitual en les experiències narratives actuals en Realitat Virtual, que acostumen a ser lineals o, com a molt, tenir un node central a partir del qual s’accedeix a d’altres continguts. Això, en combinació amb l’esmentada interactivitat de cada espai, fa que a The Smallest of Worlds hom pugui repetir l’experiència –que dura uns 20 minuts– tot trobant espais nous no explorats anteriorment i, si algun es repeteix, el pot experienciar d’una manera diferent a l’anterior, relacionant-se de noves maneres amb els elements interactius.
Després de l’esmentat inici al VRHAM! 2020, al juny de 2020, The Smallest of Worlds ha seguit un camí per diversos festivals d’Europa. A l’octubre de 2020 una primera versió de l’obra va ser seleccionada pel programa Neuland del DOK Leipzig 2020. Al 2021, ha estat present al CPH:DOX de Copenhagen, en la seva versió web, de nou al VRHAM! 2021, aquest cop com a projecte de la selecció oficial, i al festival Les Ailleurs, una exposició que es va realitzar a la Gâité Lyrique de París, del maig al juliol.
Aquest procés creatiu i expositiu, però, no ha estat pas ni senzill ni lineal. Al coincidir amb els pitjors moments del confinament i les resticcions per a viatges i actes oberts al públic, l’obra s’ha hagut d’adaptar a contextos canviants d’exposició presencial, digital o híbrida, que sovint feien girs a poques setmanes o dies de les exposicions. El resultat final és que The Smallest of Worlds s’ha convertit en un projecte transmèdia i multiplataforma, ja que a més de l’esmentada obra de Realitat Virtual els autors han desenvolupat també dos modes més de presentació, que no son meres versions sinó noves maneres de presentar i relacionar-se amb els continguts de l’arxiu de contribucions rebudes. D’una banda, una exposició a l’espai físic, desenvolupada inicialment per un context d’exposició totalment ‘covid-safe’, a partir d’impressions 3D d’algunes fotogrametries de les que formen el projecte, que porten lligat un codi QR que es pot escanejar per veure l’espai digital corresponent en el mode ‘magic window’ del telèfon. De l’altra, una versió de l’obra que es pot visitar via navegador web, i que està encara en desenvolupament. Aquests tres modes de presentació són independents però també complementaris, de manera que l’obra tan es pot presentar amb només un d’ells, una combinació de dos, o tots tres.
Actualment, l’obra es troba en una fase d’expansió cap a noves modalitats de presentació –com per exemple el format d’instal·lació, diguem-ne, clàssic– i també a la consolidació de la versió web, que pretén oferir al públic l’arxiu sencer de contribucions, cosa impossible de fer en la instal·lació de Realitat Virtual. Alhora, s’està explorant el format taller, el primer dels quals es va fer a París a principis de juliol de 2021, i que és el que ha inspirat el nom d’aquest article: L’espace qui parle.
Sigui com sigui, l’experiència fins a aquest punt ha estat molt positiva. The Smallest of Worlds presenta una aproximació poc convencional a la narrativa en Realitat Virtual, particularment pel seu format no-lineal i la manera com fa servir la interacció a cadascun dels espais que conformen l’obra. A més, presenta una aproximació artística al documental, ja que es en un espai intermig entre ambues disciplines, tot jugant amb els elements estètics i narratius per crear espais imaginats, però sempre a partir de les contribucions al projecte a partir d’espais i experiències reals.
Enllaços relacionats:
The Smallest of Worlds: https://thesmallestofworlds.com/
The Smallest of Worlds (Instagram): https://www.instagram.com/smallest.worlds/?hl=en
Les Ailleurs: http://lesailleurs.art
Les Ailleurs – The Smallest of Worlds: https://lesailleurs.art/en/oeuvre/the-smallest-of-worlds-2/
La Gaîté Lyrique – L’espace qui parle: https://gaite-lyrique.net/en/event/lespace-qui-parle
CPH:DOX – The Smallest of Worlds: https://cphdox.dk/lab/2021-smallest/
DOK Leipzig – The Smallest of Worlds: https://www.dok-leipzig.de/en/film/smallest-worlds-social-landscape-collected-privacy/archive
VRHAM – The Smallest of Worlds: https://www.vrham.de/en/the-smallest-of-worlds-2/
Cita recomenada: SOLER-ADILLON, Joan. Espais que parlen: The Smallest of Worlds. Mosaic [en línea], juliol 2021, no. 195. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n195.2132
Deja un comentario