Inforrics i infopobres: la promesa falsa de la societat de la informació

No vaig començar a desconfiar de la tecnologia quan van aparèixer les plataformes, la vigilància massiva o la intel·ligència artificial. La meva sospita ve d’abans. Durant els anys noranta, quan Internet era presentada com una promesa de democratització global, m’interessava menys celebrar les seves possibilitats que no pas examinar les seves condicions. Més que esbrinar què podíem fer amb la xarxa, volia saber qui estava definint els seus llenguatges, els seus accessos, les seves exclusions i les seves formes de poder.

En aquell moment vaig formular una distinció que continuo considerant útil: la divisió entre inforrics i infopobres. A les velles fractures –Nord i Sud, Orient i Occident, centre i perifèria, capitalisme i socialisme– s’afegia una nova frontera. No les substituïa. Se superposava a elles. Les reorganitzava sota una altra gramàtica.

La societat de la informació no abolia les desigualtats heretades. Les traduïa a un altre llenguatge.

Ser inforric va molt més enllà de disposar de més dades, millors dispositius o més velocitat de connexió: exigeix accés efectiu a les tecnologies, comprensió dels seus llenguatges, capacitat d’interpretar-les, d’utilitzar-les en la vida quotidiana i de transformar-les en capacitat d’acció. Suposa una alfabetització digital ampliada: saber llegir una interfície, orientar-se en un sistema d’informació, distingir una eina d’una dependència, entendre un protocol, reconèixer una forma de captura.

Ser infopobre, al seu torn, excedeix la mera manca de connexió tècnica. En un món en què àmplies poblacions continuen sense accés garantit a aigua potable, electricitat, alimentació, habitatge o educació, la qüestió material de l’accés continua sent decisiva. Sense infraestructures bàsiques no hi ha ciutadania digital possible. Però la pobresa informacional no es redueix a la falta de dispositius. També pot aparèixer allí on existeixen recursos econòmics, equipament i connexió, però no comprensió crítica, autonomia d’ús ni capacitat per interpretar els nous llenguatges tècnics.

Aquí es produeix una paradoxa característica del nostre temps: pot haver-hi subjectes, institucions o sectors amb alt estatus econòmic que siguin, en termes culturals i polítics, profundament infopobres. Usen eines que no entenen. Depenen de sistemes que no poden llegir. Deleguen decisions en infraestructures opaques. Confonen disponibilitat tècnica amb capacitat real d’intervenció.

Per això la divisió entre inforrics i infopobres no coincideix exactament amb la divisió entre rics i pobres en sentit econòmic, encara que s’hi barregi de manera brutal. Nomena una capa nova de desigualtat: accés, coneixement, llenguatge, interpretació, control i sobirania tècnica.

Els anys noranta van tenir una mica d’ingenuïtat. Es parlava de comunitats distribuïdes, intel·ligència col·lectiva, programari lliure, codi obert, llicències alternatives, cultura hacker, cooperació entre parells i reapropiació social de les eines. Hi havia una confiança, a vegades excessiva, en què l’arquitectura tècnica podia produir per si mateixa noves formes de llibertat. Com si amb obrir el codi, compartir arxius o descentralitzar canals n’hi hagués prou per alterar les estructures profundes del poder.

Però cal no menysprear aquesta ingenuïtat massa ràpid. En aquell moment també existia una disputa real pels llenguatges, els protocols i les formes de propietat. El programari lliure i el codi obert no eren sols models tècnics; eren imaginaris polítics. Les llicències alternatives no eren simples formularis jurídics; eren intents de qüestionar la privatització del coneixement. Aquella cultura digital va deixar obert un interrogant que avui continua sent urgent: qui controla el codi?

Aquesta escena, per descomptat, no era innocent. La xarxa dels noranta tampoc va ser un territori pur d’emancipació. Estava marcada per l’hegemonia estatunidenca, el domini de l’anglès, la desigualtat d’accés, la masculinització dels entorns tècnics, les jerarquies de coneixement i les dependències militars, acadèmiques i corporatives. L’ASCII, els llenguatges de programació, els estàndards, els fòrums, els primers cercadors i bona part de la cultura digital emergent reproduïen una geografia del poder. Qui no entrava en anglès entrava tard, malament o traduït. Qui no coneixia els codis tècnics quedava en una posició subordinada.

En aquest sentit, moltes coses no han canviat tant. La societat digital mai va ser veritablement universal. Sempre va tenir centre i perifèria. Sempre va tenir llengües dominants i llengües traduïdes. Sempre va tenir subjectes autoritzats a programar el món i subjectes destinats a usar-lo.

El que sí que ha canviat és l’escala de la concentració i la naturalesa de la dependència. Una part de l’esperit experimental, comunitari i relativament obert d’aquella cultura digital ha estat desplaçada per ecosistemes tancats, infraestructures privatives i models de negoci basats en la captura massiva de dades. Ja no hi ha prou a disputar el codi. Avui cal saber qui controla els models, les dades, el còmput, els xips, els centres de dades, l’energia, els núvols, les llengües d’entrenament i els marcs reguladors.

La intel·ligència artificial expressa aquesta mutació amb una claredat implacable. Gran part del seu desenvolupament no s’organitza des de comunitats distribuïdes, sinó des d’un grapat de corporacions capaces de concentrar capital, dades, talent tècnic, patents, servidors, aliances geoestratègiques i capacitat computacional. La IA arriba menys com a eina cultural que com a infraestructura de poder.

El seu desenvolupament depèn de centres de dades, processadors, minerals, cadenes logístiques, energia, aigua, jurisdiccions favorables, mercats financers i territoris de sacrifici. La intel·ligència artificial no flota en el núvol. Té sòl, cables, liti, coure, terres rares, refrigeració, fàbriques, residus, treball invisible i deute energètic. L’abstracció tecnològica sempre descansa sobre una geografia material precisa.

Aquí la divisió entre inforrics i infopobres s’endureix. Inforric ja no és únicament qui sap usar eines digitals, sinó qui pot entrenar models, comprar capacitat computacional, accedir a datasets massius, imposar estàndards, definir interfícies, tancar ecosistemes i convertir les seves infraestructures en condicions obligatòries per als altres. I infopobre és també qui depèn de models que no pot auditar, de llengües mal representades, d’arxius absorbits sense negociació, d’interfícies que simplifiquen l’ús mentre oculten les relacions de poder que el fan possible.

La traducció automàtica pot crear la il·lusió que el problema lingüístic està resolt. Però traduir no equival a redistribuir poder. Que una llengua pugui ser processada per un sistema no significa que tingui el mateix pes en els seus models d’entrenament, ni que els seus arxius hagin estat incorporats en igualtat de condicions, ni que els seus matisos culturals, polítics i històrics siguin reconeguts. L’anglès continua operant com a llengua estructural de bona part del règim tècnic contemporani: en la documentació, la programació, els datasets, la recerca, les interfícies i els centres de decisió.

La IA pot traduir una llengua mentre la subordina estadísticament. Pot fer-la visible en la interfície i marginal en l’entrenament. Pot simular diversitat cultural mentre consolida una arquitectura epistèmica profundament asimètrica.

També ha canviat la forma de la vigilància. Ja no apareix només com a dispositiu repressiu exterior. No necessita presentar-se sempre com a policia, censura o prohibició. S’ha convertit en una condició ambiental. Està incorporada a la comunicació, al treball, a l’oci, al desig, a l’aprenentatge, al consum i a la sociabilitat. Participem en sistemes que ens observen mentre els alimentem.

Les plataformes fan alguna cosa més que registrar el que fem: organitzen el camp del possible. Jerarquitzen continguts, indueixen comportaments, anticipen desitjos, assignen rellevància, distribueixen visibilitat i converteixen la interacció social en matèria primera. No es limiten a mirar-nos. Ens configuren.

Això afecta directament la cultura contemporània. Una imatge ja no circula i ja està: és indexada, mesurada, classificada, prioritzada, degradada, monetitzada o invisibilitzada. Un text, en publicar-se, entra en sistemes de recomanació, moderació, extracció, entrenament i rendibilitat. Una conversa no acaba quan acaba: pot convertir-se en patró, arxiu, dada estadística o recurs computacional.

Per això la censura contemporània no opera necessàriament prohibint. Moltes vegades opera per saturació, desplaçament, opacitat o per indiferència algorísmica. No fa falta eliminar una veu si la pot tornar irrellevant. No fa falta destruir una imatge si pot ser enterrada sota un devessall d’imatges. No fa falta impedir una publicació si no apareix en les cerques, si no entra en els circuits de recomanació, si no s’ajusta als formats dominants de visibilitat.

No hi ha censura més gran que aquella que no necessita declarar-se com a tal.

La vigilància, per tant, és quelcom més que acumulació de dades: és una administració de l’imaginari. El poder contemporani no es limita a saber més sobre nosaltres. Intervé en les condicions sota les quals imaginem, recordem, desitgem i atorguem valor. Defineix quines imatges tornen, quins relats circulen, quines llengües es privilegien, quines memòries es tornen accessibles, quins cossos són llegibles i quines formes de vida queden fora de camp.

La meva mirada crítica ha canviat en la mesura en què ha canviat l’objecte. En els noranta, la disputa passava per l’accés, el codi, la xarxa, les llicències, la circulació i l’apropiació. Avui passa per la infraestructura, els models, els arxius, la capacitat de còmput, la sobirania de dades, l’opacitat algorísmica, la materialitat energètica i la concentració corporativa. Però la sospita de fons roman: la tecnologia mai és neutral. Mai arriba buida. Mai actua fora de les relacions de poder.

El que roman és la necessitat de no creure massa aviat en les promeses del present. Tota promesa tecnològica ha de llegir-se també com a símptoma. El que promet alliberar pot organitzar noves dependències. El que promet connectar pot intensificar la vigilància. El que promet democratitzar pot concentrar poder. El que promet creativitat infinita pot administrar els límits de l’imaginable.

El desafiament actual no passa per adaptar-nos millor a sistemes que no controlem, ni per rebutjar la tecnologia com si la cultura pogués existir fora de les seves tècniques, suports i infraestructures, sinó per disputar les condicions sota les quals aquestes tecnologies es desenvolupen, es legitimen, es financen, s’imposen i es naturalitzen.

Museus, universitats, centres d’art, arxius i publicacions no poden limitar-se a incorporar plataformes, dades o intel·ligència artificial sota la lògica de l’actualització permanent. Importa poc semblar més innovadors; el decisiu és sota quines condicions tècniques, polítiques, lingüístiques, materials i ètiques es participa en aquestes infraestructures. Una institució que adopta sistemes opacs sense discutir-los reprodueix el mateix règim que pretén analitzar.

La cultura corre avui el risc de quedar reduïda a contingut: contingut per alimentar plataformes, contingut per entrenar models, contingut per sostenir l’atenció, contingut per circular, etiquetar-se, mesurar-se i monetitzar-se. Quan tot es converteix en contingut, s’empobreix la dimensió conflictiva de la pràctica cultural. L’obra deixa de ser un esdeveniment crític per convertir-se en unitat circulable. L’arxiu deixa de ser un camp de disputa per convertir-se en base de dades. La memòria deixa de ser una construcció política per convertir-se en recurs computacional.

L’art no té per què competir amb la indústria en el seu propi terreny. No necessita produir més eficiència, més espectacle ni més innovació. La seva potència està en una altra part: generar fricció, fer visibles les mediacions, desnaturalitzar interfícies, interrompre narratives d’inevitabilitat i activar formes de lectura crítica. L’art pot operar com una contrainfraestructura simbòlica: un lloc on allò que apareix com a natural, inevitable o eficient torna a ser discutible.

No necessitem més fascinació tecnològica. No necessitem més pedagogia de l’adaptació. Necessitem retornar cos a la dada, història a la infraestructura i política al que se’ns ofereix com a simple eficiència.

La diferència entre inforrics i infopobres continua sent una de les grans divisions del nostre temps. Però avui ja no separa únicament connectats i desconnectats. Separa qui dissenya els sistemes de qui és dissenyat per ells. Qui classifica de qui és classificat. Qui entrena els models dels qui és absorbit pels models. Qui converteixen el món en informació de qui viu convertit en recurs informacional.

Aquí continua sent-hi, per a mi, el nucli del treball artístic i crític: no acceptar la infraestructura com a paisatge natural, no confondre accés amb emancipació, no confondre circulació amb esfera pública, no confondre automatització amb intel·ligència, no confondre innovació amb progrés.

No hi ha cultura crítica possible si no es disputa l’arquitectura tècnica del present. No hi ha democràcia cultural sota infraestructures privades de vigilància. No hi ha imaginació lliure dins de sistemes dissenyats per anticipar-la, classificar-la i rendibilitzar-la.

Cita recomanada: ANDÚJAR, Daniel G. Inforrics i infopobres: la promesa falsa de la societat de la informació. Mosaic [en línia], setembre 2026, no. 209. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n209.2607