Introducció
Procedeixo d’un entorn d’enginyeria i recerca en el qual l’estructura, la precisió i la claredat són el més important. No obstant això, sempre m’han atret els grans narradors (p. ex., novel·listes, divulgadors històrics, comediants, comunicadors científics, etc.). Hi ha una cosa gairebé màgica en la seva capacitat per entrellaçar idees en narratives convincents. El meu estil de redacció sempre ha estat més pragmàtic: especificacions detallades, notes internes que sintetitzen múltiples perspectives, documents que descriuen una visió, documents de recerca que comparteixen els resultats dels experiments… Durant els últims vint anys, he après que els qui escriuen les coses tenen un poder en particular: el de donar forma a com es propaguen les idees i d’arrelar-les tant en la meva pròpia ment com d’altres quan les comparteixo.
Per mi, escriure mai ha estat còmode perquè escric per pensar. Escriure obliga la meva ment a confrontar la realitat: capturar múltiples punts de vista, formar una opinió i articular una perspectiva. Sense escriure, les meves idees continuen sent imprecises, mal formades i poc sostingudes.
Sovint comparteixo textos curts amb un company per una revisió ràpida i, a vegades, els vinculo per a publicar un assaig, estructurar una classe o realitzar una presentació pública. No obstant això, la major part de les vegades, acumulo munts d’esborranys a mig completar que serveixen com a notes pel pensament continu. Fins fa poc, això era principalment un esforç solitari. Continua sent-ho en essència. El pensament, l’elecció i l’elaboració d’idees continuen sent meus. Però l’acte d’escriure, l’articulació mateixa, ha canviat.
Escriure es converteix en una conversa
Amb l’arribada de les eines d’IA generativa, algunes parts del meu procés d’escriptura ara es produeixen a través d’una interfície de missatgeria (Rockmore, 2025). Alguns ho denominen «escriptura viva» (vibe writing). De sobte, podia entaular un diàleg sobre les meves idees, provar diferents maneres d’articular-les i obtenir ajuda quan em sentia bloquejat. Per a algú a qui li resultava difícil contar històries, això semblava revolucionari. Tenia una eina que ajudava a convertir el caos del meu pensament en textos suaus i llegibles, gairebé com un narrador.
Confio en els LLM d’ús general populars (p. ex., ChatGPT i Claude) per refinar el flux dels meus pensaments i en els empaquetadors d’IA (p. ex., Perplexity) per trobar referències i nou material de recerca. Utilitzo aquestes eines per organitzar les meves notes, definir els límits del meu text i posicionar millor les meves idees. Són especialment útils per evitar que caigui en el Magnum Opus: aquest parany comú en el qual l’abast s’expandeix infinitament i s’acumulen notes fins que el projecte es torna massa complex per completar-lo.
Si il·lustrés el meu procés d’escriptura per aquest text, s’assemblaria a una línia que vagava i guanyava claredat gradualment. La línia blava mostra com el text va evolucionar com un document viu a través de revisions successives, transformant-se de fragments vagues en pensaments més clars i desenvolupats. Les línies de color gris clar representen notes d’observacions, lectures i converses que es troben amb les articulacions assistides per IA en rosa. Junts, creen una ruta exploratòria que es divideix en múltiples direccions, retrocedeix i, en última instància, convergeix. El que comença amb un enfocament estret s’amplia no sols a una peça acabada, sinó també a un panorama més ampli de pensament que només sorgeix a través de l’acte d’escriure.
Aquest diagrama reflecteix el meu altre treball creatiu en enginyeria de programari i disseny de futurs, en el que les eines d’IA generativa han ampliat les meves capacitats. He estat codificant idees i prototipant conceptes sense un coneixement profund de les últimes biblioteques de programari ni de certs llenguatges de programació.
Després de passar anys creant programari i imaginant futurs, he après a observar atentament el que podríem perdre com a contraprestació pel que guanyem. El 1964, Marshall McLuhan va argumentar a Understanding Media que la tecnologia i la societat coevolucionen: cada millora també és una amputació (McLuhan, 1964).
Els costos ocults de l’escriptura amb IA
Sens dubte, els LLM han reduït les barreres per escriure. Ara, moltes persones poden expressar els seus pensaments amb més confiança, fins i tot quan escriuen en un idioma estranger (com jo ara). Quelcom que hauria estat inimaginable fa només uns anys. Ens preocupem menys per la gramàtica i la forma, ja que sentim que una eina d’escriptura d’IA soluciona «fàcilment» els dubtes. O és una il·lusió de confiança?
Pèrdua d’autenticitat
La meva experiència en l’externalització de la redacció sovint condueix a una prosa segura i predictible, en lloc de superar els límits del meu pensament original. Si no vaig amb compte, les meves idees s’esvaeixen i es tornen mitjana. Estan despullades de matisos personals, perden el seu wabi-sabi i aviat ja no són autèntiques. Quan s’aborda de manera superficial, escriure amb IA pot fer retrocedir fàcilment el pensament a un punt mitjà estadístic.
Raonament defectuós
Les eines d’IA generativa s’afanyen a arribar a conclusions i solucions prou bones, a vegades introduint dreceres il·lògiques. Produeixen una prosa plausible, convincent i segura que pot camuflar un raonament defectuós. Aquests biaixos són característiques dels models probabilístics estocàstics utilitzats en la IA generativa. No són un error que hagi de desaparèixer aviat. Com a resultat, em quedo atrapat en l’esforç constant d’apropiar-me de les idees, per tornar a fer-les meves.
Pensament poc profund
En definitiva, el pensament no és lineal com ho és una conversa a través d’una interfície de missatgeria. Sovint és erràtic i desordenat. Per créixer més fortes, les idees requereixen exposar-se a diferents perspectives i disciplina per confrontar-se a elles. Necessiten temps per madurar. La naturalesa de correcció ràpida de les eines d’IA generativa actuals és innegablement útil, però també reflecteix la cultura actual de dreceres, que ens tempta a ometre el tipus de treball intel·lectual costós que produeix pensaments realment originals i profunds.
Si anés a il·lustrar la meva experiència d’escriptura només amb IA, el diagrama contaria aquesta història: la trajectòria avança ràpidament vers una claredat aparent i una «il·lusió de maduresa», ja que les eines d’IA m’ajuden a suavitzar les frases, a ajustar l’estructura i a definir els límits. No obstant això, l’abast del cos d’escriptura continua sent relativament limitat. El text final sembla complet i madur, però reflecteix el que perdo: el pensament més profund i erràtic que sorgeix de bregar amb idees fora del context de la interacció amb una màquina probabilística.
Més enllà del meu treball, he notat la «il·lusió de maduresa» en els projectes finals d’alguns estudiants i en el contingut generat per IA compartit a LinkedIn, Medium i alguns blogs. Estudis recents semblen recolzar aquestes observacions (Kosmyna et al., 2025), tot i que la recerca encara està en les seves primeres etapes i les troballes han d’abordar-se amb precaució. La causa subjacent sembla ser la nostra preferència humana natural pel pensament ràpid, que és més fàcil i requereix menys recursos (Kahneman, 2011).
Això planteja un desafiament de disseny crucial: com mantenim viu el treball lent i difícil de pensar quan les eines d’IA generativa fan que escriure sigui tan ràpid i fàcil?
Escriure és social
Per escriure aquest text, volia contrarestar el meu ús d’eines d’IA generativa amb més interaccions humanes. Vaig dur a terme un petit experiment en forma de tertúlia, un concepte originari d’Espanya. Una tertúlia, és una reunió social regular en què la gent comparteix les seves creacions recents i parla sobre els assumptes actuals. Aquestes reunions, també conegudes com a cénacle a França o salon en el món de parla anglesa, han servit durant molt de temps com a espais en els quals les idees floreixen a través de la connexió humana.
En la pràctica, una vegada a la setmana, vaig reunir 4-6 companys (coneguts com a tertulians) per una conversa en línia d’una hora. Cadascun de nosaltres va portar alguna cosa en la que hi treballava, com ara un esborrany, un projecte, un esquema per una presentació, lectures, etc. Tots utilitzem eines d’IA amb regularitat, però les tertúlies es van convertir en un espai per reflexionar i permetre que les nostres idees maduressin fora de l’enrenou del treball.
Les sessions eren com tenir un «cercle d’escriptura», quelcom que només els narradors o comediants populars tenen el luxe de gaudir. Vam llançar-nos idees, vàrem desafiar-nos els uns als altres i vam oferir perspectives que cap de nosaltres hauria aconseguit pel seu compte o amb una eina. La meva funció era fomentar aquestes friccions, provocar col·lisions i mantenir la conversa prou engrescadora per generar noves idees. Era erràtic. Era divertit.
Després de cada sessió, em vaig trobar immers en notes de les nostres converses, juntament amb observacions i lectures relacionades. Cada sessió va desafiar i va aprofundir el meu pensament sobre «escriure per pensar». Estava esforçant-me per escriure aquest text, i aquesta dificultat em va semblar benvinguda. Va empènyer les meves idees més enllà de la «il·lusió de maduresa» mitjançant formes que es van desenvolupar completament fora de les eines d’IA.
El nucli del procés de redacció −perspectives inesperades, la sensació de perdre’s, referències culturals ocultes, analogies inspiradores i autèntics salts d’imaginació− va sorgir de la interacció social. En Laurent va articular el desafiament continu de tornar a apropiar-se de les idees de les eines d’IA. L’Andrés va presentar el concepte de «cultura de la drecera» desenvolupada per la Carolina Sanín (Sanín, 2024). La Lisa va trobar connexions amb el llibre Thinking, Fast and Slow. Les meves notes estan plenes d’aquestes innovacions, cadascuna generant noves connexions en la meva ment.
Un espai per pensar
Aquest text va sorgir exactament de la pràctica que descriu: converses amb màquines per l’enfocament i la claredat i converses amb humans per la maduresa i la profunditat. L’objectiu de disseny no és substituir l’esforç de l’escriptura, sinó fer-la més fèrtil, la qual cosa ens porta a una pregunta més àmplia sobre com naveguem col·lectivament per la nostra relació amb les eines d’IA.
Hi ha una cita que reflecteix aquesta coevolució actual entre les màquines i els éssers humans: «La ràpida propagació de l’adopció de la IA és possible gràcies a la col·laboració humana». Prové de la meva amiga i col·laboradora Lisa Gansky, membre de la tertúlia. La Lisa, emprenedora en sèrie i autora de The Mesh (Gansky, 2010), sap de què està parlant. És experta en tecnologia, col·laboració i xarxes. Junts, compartim una preocupació: quan la velocitat reemplaça la profunditat, una mica del que ens fa humans es perd, tant com a professionals i com a ciutadans.
El pensament profund i autèntic requereix temps, curiositat, vulnerabilitat i disposició a plantejar-se preguntes. Com sol dir la Lisa, no és un «esport d’espectadors». Pensar implica dur a terme activitats (p. ex., escriure, dibuixar, crear prototips…) per desenvolupar i practicar les seves habilitats principals.
L’experiment de la tertúlia mostra que qualsevol podria beneficiar-se d’ell. Però el frenètic món actual de la IA necessita més que experiments ocasionals. Necessita una comunitat que practiqui aquest tipus de pensament lent i deliberat. Això és exactament el que la Lisa i jo busquem a Pròxim Lab: un espai en el qual una comunitat d’aprenents perpetus de diversos orígens se submergeix i es relaciona entre si a través de tertúlies i altres exploracions col·laboratives (p. ex., estudis pràctics, xerrades amb experts, etc.). Considerem aquest tipus de laboratori d’aprenentatge divers i de confiança un element fonamental per les nostres vides.
Referències
GANSKY, Lisa (2010). The Mesh: Why the Future of Business is Sharing. Portfolio/Penguin.
KAHNEMAN, Daniel (2011). Thinking, Fast and Slow. Farrar, Straus and Giroux.
KOSMYNA, Nataliya; HAUPTMANN, Eugene; YUAN, Ye Tong; SITU, Jessica; LIAO, Xian-Hao; BERESNITZKY, Ashly Vivian; BRAUNSTEIN, Iris; MAES, Pattie (2025). «Your Brain on ChatGPT: Accumulation of Cognitive Debt when Using an AI Assistant for Essay Writing Task». arXiv preprint arXiv:2506.08872 [en línia]. Disponible a: https://arxiv.org/abs/2506.08872
McLUHAN, Marshal (1964). Understanding Media: The Extensions of Man. McGraw-Hill.
ROCKMORE, Dan (2025, August). «What It’s Like to Brainstorm with a Bot». The New Yorker [en línia]. Disponible a: https://www.newyorker.com/culture/the-weekend-essay/what-its-like-to-brainstorm-with-a-bot
Sanín, Carolina (2024). «Inteligencia artificial | CAMBIO». YouTube [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=WmhsX3qtiOs
Cita recomanada: GIRARDIN, Fabien. Escriure amb màquines probabilístiques. Mosaic [en línia], gener 2026, no. 206. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n206.2517
Deja un comentario