Textura en temps real: de la matèria al píxel com a llenguatge sensorial i performatiu

Des de temps antics, la textura visual ha estat un mitjà per a expressar ritme, matèria i presència en l’art.

En les pràctiques matèriques clàssiques (com les obres d’Antoni Tàpies), la textura és la petjada del gest, l’accident, la capa física que constitueix la imatge mateixa. El gra, la rugositat i les imperfeccions no són sols efectes visuals, sinó registres d’un procés i una història: una corporeïtat tàctil que l’espectador sent i reconeix.

Amb l’arribada de les tecnologies digitals, aquesta idea de textura es transforma profundament. En l’art digital contemporani, la textura deixa de ser una superfície estàtica per a convertir-se en un fenomen viu, mutable i en constant evolució.

La textura digital es comporta en temps real: es modula, es retroalimenta i respon a estímuls externs com ara el so, les dades o el gest. En certa manera, el que abans era petjada física ara es converteix en comportament. El visible ja no es diposita sobre la superfície: succeeix.

Un element clau en aquesta transició és el soroll procedural, un fenomen que vincula les textures matèriques amb les digitals.

Algorismes com ara el soroll Perlin s’inspiren en patrons naturals i orgànics (com la distribució de materials o la vibració física) i els transfereixen al pla digital, generant superfícies visuals que imiten i expandeixen el natural. Aquests processos no sols emulen la matèria: reconfiguren la manera com la percebem, tornant tàctil l’intangible.

Aquest diàleg entre materialitat, gest, atzar i tecnologia ens convida a replantejar què entenem per textura avui.

És encara una petjada, una pell o més aviat un comportament actiu?

Com es tradueix l’experiència sensorial quan la textura ja no pot tocar-se, sinó només percebre’s digitalment?

Aquestes qüestions obren un camp de recerca en constant mutació, en el qual el codi, el temps real i la percepció expandida desafien les categories tradicionals i exigeixen un nou vocabulari sensorial.

En les meves pròpies experiències amb sistemes generatius, la textura deixa de ser una representació visual per a transformar-se en un diàleg entre control i deriva, una conversa entre el que imagino i el que el codi decideix mostrar.

Si observem la textura en tres moments diferenciats: en l’art matèric clàssic, el contemporani i el digital actual, apareixen característiques que evidencien tant continuïtats com transformacions.

En l’art matèric clàssic, representat per Tàpies, la textura és una petjada directa i corpòria del gest: una capa física que transmet història, memòria i afecte. L’accident i la rugositat són resultats del contacte tangible entre la mà i el material, convertint la superfície en un teixit ple d’irregularitats significatives.

L’art matèric contemporani, que travessa la fi del segle XX i l’actualitat, introdueix materials mixtos i processos híbrids que amplien el concepte clàssic. La textura ja no és només matèria: pot ser superfície sintètica, orgànica o fins i tot conceptual.

Artistes com ara Anselm Kiefer o Anish Kapoor exploren aquesta ambigüitat en la qual el tàctil conviu amb el simbòlic, ampliant l’experiència sensorial i conceptual. Aquestes obres preparen el terreny per a un nou tipus de matèria: aquella que no es toca, però es percep.

La textura digital en temps real s’articula en un pla diferent: aquí, la textura és processual, viva i mutable, resultat de codis i algorismes que generen patrons, sorolls i gestos autònoms. La textura esdevé en un fenomen temporal i performatiu que evoluciona amb el temps i la interacció, estenent la percepció vers una experiència audiovisual i multisensorial en la qual la pell es converteix en un camp de dades i possibilitats infinites.

En aquestes obres, el cos de l’espectador no desapareix: es converteix en sensor, en receptor d’una vibració que ja no està en la matèria, sinó en el flux.

Aquest recorregut mostra que la textura no és només un efecte visual o una qüestió material, sinó un llenguatge dinàmic que es reconfigura segons les eines, les tecnologies i els contextos presents.

Alhora, ens convida a pensar com l’experiència de la textura ha evolucionat des de la contemplació física fins a la immersió digital, plantejant preguntes sobre continuïtat, transformació i noves formes de sensibilitat.

La textura digital no estàtica representa un canvi radical en la nostra experiència visual. Ja no és una superfície fixa, sinó un procés dinàmic que es desplega en temps real. En les pràctiques de live visuals, live cinema o performances audiovisuals, la textura es converteix en un esdeveniment que respira i evoluciona davant els ulls d’artistes i espectadors.

Artistes com ara Ryoichi Kurokawa o Joanie Lemercier han explorat aquesta condició expandida, en la qual la llum es comporta com a matèria mal·leable, i la textura es transforma en una arquitectura efímera del temps. Aquests processos es caracteritzen per la interacció entre variables com ara l’atzar controlat, la retroalimentació (feedback) i el soroll, que generen una organicitat algorítmica.

A diferència de l’accident físic matèric, en el qual l’error és fortuït, en la textura digital l’atzar s’integra dins de sistemes generatius dissenyats per a respondre, mutar i cocrear en cada execució. Això dota a la textura d’un caràcter impredictible, singular i efímer.

En aquesta lògica, l’atzar deixa de ser enemic del control per a convertir-se en instrument poètic: una estratègia per a pensar el temps i la sensibilitat des de la incertesa. Fet pel qual, en aquesta experiència, la textura és també un fenomen multisensorial.

La percepció visual s’entrellaça amb el so i el gest, configurant una atmosfera sinestèsica en la qual l’espectador no sols mira, sinó que escolta una trama viva que fluctua. La textura digital es desplega com un llenguatge performatiu, actiu i obert, convidant a una escolta expandida que transcendeix la mera visió.

Aquesta «escolta visual» és la base de moltes pràctiques audiovisuals contemporànies com el VJing o la performance, en les quals sentir i veure es fonen en una única percepció tàctil de la imatge.

Aquest nou paradigma posa en qüestió el concepte tradicional d’obra acabada, privilegiant l’esdeveniment i l’equació oberta. La textura es converteix, així, en una forma de pensament que esdevé. Nombrosos artistes han expandit el concepte tradicional de textura vers noves dimensions digitals. En l’àmbit matèric, Tàpies continua sent un referent clau pel seu èmfasi en la densitat, l’atzar i la memòria del gest.

En l’univers digital, Zach Lieberman produeix línies que vibren i bateguen (evocant el traç manual, però sense ancoratge físic); la textura és moviment i coreografia visual.

Manolo Gamboa Naon, per part seva, desplega constel·lacions de gra i taques, un caos ordenat que oscil·la entre el natural i l’electrònic.

Altres creadors, com ara Quayola o Nicolas Sassoon, treballen en aquest llindar entre el gest i l’algorisme, transformant el pictòric en patrons de llum que conserven una vibració gairebé tàctil.

Un cas especialment rellevant en l’escena actual és el de l’artista francès William Mapan, qui encarna una síntesi fèrtil entre la tradició matèric-textural i els llenguatges del codi. En projectes com ara Dragons o Anticyclone, Mapan empra algorismes generatius per a produir obres amb una densitat visual que evoca la matèria pictòrica. La superfície digital adquireix una materialitat submergida, en la qual els algorismes de soroll i modulació generen paisatges que, encara que neixen del codi, mantenen una ressonància tàctil i atmosfèrica similar a l’oli o al gravat.

Mapan reivindica l’atzar, l’error i la sorpresa com a motors creatius, aproximant la textura digital al sensual i l’imperceptible. Les seves peces evidencien que la textura pot continuar sent un camp d’exploració sensorial en l’art generatiu, actualitzant la pregunta per la pell de la imatge i l’emoció que produeix.

Si en Mapan l’error se sublima, en altres artistes es converteix directament en matèria expressiva.

El camp del glitch i l’estètica de l’error han cobrat un espai central en el debat contemporani sobre la textura digital. L’artista i teòrica Rosa Menkman destaca pel seu enfocament dual, combinant obra visual i reflexió crítica a The Glitch Moment(um). Menkman entén el glitch no com una fallada, sinó com una «interrupció meravellosa» que obre noves formes de sentit i experiència. Els seus treballs revelen l’arquitectura interna del codi i actuen com a noves textures de comunicació electrònica.

En aquesta línia, Phillip Stearns o Sabato Visconti traslladen el glitch a impressions tèxtils o fotogràfiques, reintroduint la matèria en la distorsió digital: una mena de «retorn tàctil» de l’error.

En línia amb aquesta poètica de l’error, Andrew Benson (Pixlpa) s’especialitza en la generació de textures a través de shaders i distorsions digitals.

Benson treballa amb imatges en temps real, creant superfícies que fluctuen i es descomponen, convidant a una reflexió sobre la fragilitat del signe visual i la naturalesa canviant del digital.

La seva obra podria entendre’s com una arqueologia del píxel: cada glitch és una capa temporal, una vibració que revela el pols intern de la màquina.

En l’àmbit performatiu i experimental, el portuguès Pedro Maia constitueix un pont vital entre el matèric analògic i el digital. Basant-se al cinema en 16 mm i 8 mm, Maia manipula i escaneja materials físic-analògics per a construir visuals que semblen textures orgàniques en contínua metamorfosi. El seu treball estén l’herència plàstica del cel·luloide cap a un espai híbrid en el qual convergeixen el material, la tecnologia i el so. Maia ha presentat les seves peces en festivals i museus internacionals de renom, col·laborant amb músics i artistes plàstics en projectes col·lectius de gran ressonància. En les seves performances, la textura és temps revelat: una memòria en moviment.

A més, artistes com ara Casey Reas o Maotik exploren la textura com a estructura algorítmica i com a espai immersiu de dades, respectivament, ampliant el vocabulari visual vers el biomòrfic i el sensorial estès.

En tots dos casos, la textura es percep com a fenomen envoltant, no com a superfície.

També projectes recents d’Anna Carreras mostren com la textura digital pot comportar-se com un ecosistema autònom, en el qual cada píxel té el seu propi pols vital. En el treball de Carreras, la programació es converteix en un procés gairebé botànic: el codi germina, creix i es bifurca com una forma de vida. Els seus sistemes generatius encarnen una sensibilitat compartida entre l’orgànic i el digital, en els quals la textura esdevé comportament.

Aquests referents demostren com la textura en art digital es nodreix de múltiples fonts: la intervenció de l’atzar, el saber tècnic, la cerca estètica i la voluntat d’expandir l’experiència sensorial.

Són exemples paradigmàtics del diàleg continu entre matèria i píxel en l’art contemporani.

Un dels grans salts de la textura digital radica en la seva relació amb el temps.

A diferència de la superfície tangible, que es fixa i roman, la textura generada per algorismes succeeix en el present: es desplega com un esdeveniment. El codi permet modelar fluxos que es nodreixen de l’aleatori, del feedback i de les variables externes, trencant la linealitat del procés clàssic.

En la pràctica audiovisual en directe, aquesta temporalitat es converteix en llenguatge: cada execució és una variació irrepetible, un diàleg entre la intenció i l’accident.

Aquest caràcter temporal transforma l’experiència visual: el que veiem mai és igual a si mateix, sinó que esdevé, canvia, fluctua en contacte amb altres processos (el so, el moviment, la intervenció del públic, fonts de dades…). El performatiu es converteix en component clau; la textura es revela com el resultat d’una coreografia oberta on les imatges respiren i el control és només parcial.

Si Tàpies deixava que la matèria parlés, avui deixem que el codi respiri.

Així, la percepció de la textura s’amplia, desbordant el pla físic: l’audiovisual adquireix profunditat sensorial, convidant a una escolta visual, una mirada hàptica, una immersió suau entre soroll, atzar i algorisme.

S’obren possibilitats per a imaginar la textura no sols com a superfície, sinó com a camp de forces: ritme, pols, vibració que connecta el matèric, el digital i el perceptiu.

La pregunta persisteix: què fem ara que la pell de la imatge és temps, dada i comportament?

Com educar la sensibilitat per a percebre aquests nous llenguatges entre matèria, codi i percepció sensorial?

Arribats a aquest punt, la textura apareix com un llenguatge que travessa èpoques, matèries i tecnologies. Si en l’origen va ser petjada física i accident matèric, avui s’obre a comportaments, processos algorítmics i experiències sonores. La textura digital no simula la matèria: proposa noves maneres d’estar en el temps, l’espai i la percepció.

Aquest desplaçament convida a preguntar-se: quina sensibilitat necessitem per a «escoltar» la textura digital, per a reconèixer la seva poètica de l’error, l’atzar i la interacció?

Quin paper juguen el feedback, el temps real i el cos (present o absent) en la construcció d’un llenguatge visual experimental?

Més enllà de respostes tancades, aquest article aspira a deixar oberts interrogants per a futures exploracions:

• Com formar la mirada i l’oïda en front d’aquests fenòmens?
• Pot la textura digital retornar-nos quelcom essencial de l’experiència artística: aquesta vibració entre expectativa, sorpresa i sentit?
• Es converteix el codi en la nova matèria o la matèria rebrota en el codi com a nostàlgia d’una fisicitat perduda?

Potser la textura digital no ens allunya de la matèria, sinó que ens retorna la seva respiració: una vibració entre el visible i l’inaudible, entre la memòria del gest i el present del píxel.

Habitar aquest llindar, on l’atzar es converteix en llenguatge i el codi en matèria viva, és, tal vegada, la nova manera de sentir la imatge.

Cita recomanada: VERDE, Marta. Textura en temps real: de la matèria al píxel com a llenguatge sensorial i performatiu. Mosaic [en línia], novembre 2025, no. 205. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/m.n205.2511